LA SENYORA DE TOUS · Llegenda catalana (Castell de Tous)

Diu la llegenda que fa molts i molts anys al castell de Tous hi vivia una senyora capriciosa i llaminera molt difícil d’acontentar, de tan acostumada que estava al luxe i a la bona vida. Qualsevol refinament li semblava poc.

La bona taula era la seva perdició, només volia exquisitats. Entre els àpats opulents i les disbauxes que els seguien, semblava com si la senyora tingués riqueses sense fi i als pobres cuiners... els tenia martiritzats.

Però hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres, ja que li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Però tan bon punt començà d’escassejar aquest aliment tan rar, la feina del cuiner es va acabar.

Un altre, li serví un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué: “Es el moll de l’os de xais negres, però només dels negres". Des d’aquell dia només volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia.

Primer s’acabaren els xais negres dels seus ramats, després els xais negres de les seves contrades.

Tan difícil es feia de trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots el seus diners, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats i aviat es va arruïnar.

En tal situació i desposseïda tot, es va veure obligada a demanar caritat, anant de casa en casa per poder malviure. Un matí voltant per les masies que un dia van ser seves, la llegenda explica que, en una d’elles, la mestressa li donà un crostó de pa i unes quantes nous.

Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li van preguntar perquè plorava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui fora la senyora de Tous”.