dijous, 17 de novembre de 2011

NUNKUI, LA CREADORA DE PLANTES · Llegenda Shuar (Equador)

Fa molts anys, quan els shuares tot just començaven a poblar les terres orientals de l'Equador, la selva encara no existia. En lloc seu hi havia una planúria tacada només per unes quantes herbes. Una d'aquestes era l'unkuch, l'únic aliment dels shuares. Gràcies a l'unkuch, els shuares van poder aguantar durant molt de temps la sorra àrida i el calor sufocant del sol equatorial. Desafortunadament, un dia l'herba va desaparèixer i els shuares van començar a desaparèixer lentament.

Alguns, recordant altres desgràcies, van donar la culpa a Iwia i a Iwianchi, éssers diabòlics que nuaven la terra menjant-se tot el que existia; però d'altres van continuar esforçant-se per trobar tant preciat aliment. Entre aquests hi havia una dona: Nuse.

Ella, vençent els seus temors, va buscar l'unkuch entre els llocs més amagats i tenebrosos, però tot va ser en va. Sense desanimar-se, va tornar on eren els seus fills i, contagiant-los el valor, va reempendre amb ells la cerca.
Seguint el curs del riu, van caminar molts dies; però a mesura que passava el temps, el calor sufocant d'aquestes terres va acabar per aixafar-los. Així, un a un, els viatgers van quedar estesos a terra.
Inesperadament, sobre la transparència del riu van aparèixer petites rodanxes d'un aliment que fins aleshores desconeixien: la yuca. Nuse es va abalançar cap el riu i les va agafar.

Amb prou feines va provar aquest menjar saborós i dolç, que va sentir com els seus ànims renaixien misteriosament i al moment va córrer a socórrer els seus fills. De sobre, va percebre que algú l'observava des del vent. Inquieta, va enfonsar la seva mirada per tot arreu, però només va veure la soledat del desert, però de sobte, d'entre aquelles ràtzies que xiulaven a la llunyania, va despenjar-se una dona de bellesa sense igual.

Nuse va retrocedir espantada, però al descobrir la dolçor del rostre d'aquella dona, li va preguntar:
- Qui és vostè, senyora?
- Em dic Nunkui, la reina sobirana de la vegetació. Sé que el teu poble viu en una terra nua i trista, on amb prou feines creix l'unkuch, però ...
- L'unkuch ja no existeix! Era el nostre aliment i ha desaparegut. Si us plau, senyora, sap on puc trobar-ne? Sense ell, tots els del meu poble moriran!
- Res els succeirà, Nuse.Has demostrat la teva valentia i per aquest motiu et donaré, no només l'unkuch, si no tota classe d'aliments.

En segons, davant dels ulls sorpresos de Nuse, van aparèixer hortes i camps plens de ramatges olorossos.
Nuse va quedar extasiada com mai, doncs no havia vist res semblant: El paisatge era majestuós i la música que cantava la vegetació li havia robat el cor.
Nunkui va continuar:
- I per al teu poble, que avui lluita contra la mort, t'obsequiaré amb una nena prodigiosa que té la virtut de crear l'unkuch i la yuca que has menjat, i el plàtan i ...
- Gràcies Nunkui! Moltes gràcies!


Nunkui va desaparèixer i en lloc seu va aparèixer la nena promesa.

Nuse va quedar enlluernada pel que havia vist, i encara no deixava d'estar sopresa quan la nena la guiava entre el bosc espès. Es va arribar a sentir tant a gust en aquell lloc, que va desitjar romandre allà per sempre. Però el record del seu poble la va entristir. Llavors, la petita, la filla de Nunkui – com desprès la van anomenar – li va anunciar que allà també, al territori dels Shuares, la vegetació creixeria majestuosa. Llavors, animada, Nuse va reanimar els seus fills i va tornar al poble.
Quan van arribar, les plantes es van elevar als horts i van cobrir el terra d'esperançes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!