dimecres, 18 de setembre de 2013

LA TORRE DE LA MINYONA - Llegenda de Cardona

Cardona, la nostra vil·la veïna, es situa en una muntanya habitada des de l'època dels ibers, cinc-cents anys abans de Crist. La seva època daurada fou durant l'Edat Mitjana, quan el seu magnífic castell protegia les mines de sal, font de riquesa, i fou tal la seva importància que els senyors de Cardona eren anomenats els reis a l'ombra degut a la gran influència que tenien. 

Durant la Guerra de Successió Cardona fou l'últim reducte en rendir-se, el 18 de setembre de 1714. El castell és el primer que crida l'atenció quan ens apropem a la vil·la, el centre històric de la qual és d'origen medieval i es manté molt similar a aquella època. El castell és avui dia és un parador nacional i per tant d'administració privada, però és possible visitar lliurement els exteriors del castell i enfilar-se a la torre de la Minyona i, amb visita guiada, és possible accedir a l'interior de la torre i de l'església de Sant Vicenç de Cardona.

LA TORRE DE LA MINYONA

Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.

A les justes, el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.

En un d'aquests sopars el van fer seure davant la filla del senyor de Cardona, l'Adelaida, i ja el primer cop que es van mirar als ulls, es van encendre amb tant d'amor que gairebé no van menjar res del sopar. Van estar tot el sopar sense gosar a parlar, però sense deixar de mirar-se furtivament.

Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es trobava allà. Aquesta envermellí quan va veure l'Abdalà, però no es va moure del lloc. Ell la va agafar de la mà i li va dir:

- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els vostres ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan bonics que no crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro el meu amor etern.

I dit això, li va fer un petó als llavis. L'Adelaida es va posar vermella com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà l'alè digué:

- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi. És tan gran que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és tan impossible com que el dia i la nit apareguin junts, doncs els nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les nostres famílies mai consentirien el nostre amor.

Pronunciant aquestes últimes paraules, l'Adelaida començà a plorar, però molt tendrament l'Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:

- Senyora meva, no us entristiu per coses que encara no han succeït i que molt probablement mai succeiran. Jo us dic que esperem junts el futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell morena i ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si us plau.

L'Abdalà tornà a besar a l'Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran pena i tristesa, van decirdir que es veurien secretament un cop per setmana, de nit, quan l'Adelaida fes tres senyals de llum.

Les trobades entre els dos amants van durar un cert temps, canviant de lloc cada dia: a la torre, als patis del castell, a les sales privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i suportar l'espera, i tan va créixer el seu amor que van deixar de serprudents, de manera que aviat van començar a trobar-se més sovint, fins a acabar veient-se cada dia.

Aquesta imprudència va fer que un dels tres germans de l'Adelaida els enxampés un cop. Ràpidament hi va dir al seu pare, el qual, considerant l'amor d'amagat com una gran ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i al seu llinatge, envià d'immediat un missatger als àrabs declarant-los la guerra, i va fer comunicar als musulmans que residien a la vil·la que tenien tot just un dia per abandonar-la.

Abdalà va fugir immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no el va poder castigar, però sí que ho va fer molt severament amb la seva filla Adelaida, la qual va tancar a la torre ordenant a tothom que a partir d'aquell moment ningú li tornés a dir mai que havia estat pare d'una filla. I a més a més, per tal que l'Adelaida no pogués comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic aliment que rebia, era cec i mut.


La guerra contra els àrabs durà anys, i en tot aquest temps l'Adelaida no veié mai el Sol. L'Abdalà lluitava amb totes les seves forces per tal de recuperar la seva estimada, però els cristians tenien més homes al seu bàndol i comptaven amb la protecció que els brindava el castell.

Un dia el senyor de Cardona va anar a un consell a Barcelona, amb altres senyors de Catalunya, i en acabar la reunió tots els assistents li pregaren que fos clement i perdonés la seva filla, doncs només havia estat víctima de l'amor i en cap moment havia volgut ofendre'l. El senyor es va penedir del que havia fet i amb llàgrimes als ulls tornà a Cardona el més ràpidament possible.

En arribar ordenà al servent que obrís la porta de la torre i quan entrà veié a la seva filla estirada al terra, morta, amb les puntes dels dits plenes de sang, i quan el senyor en buscà l'origen veié que la seva filla havia gravat amb els seus dits darrere de la porta de fusta una creu, demostrant que el seu amor no l'havia obligat a renunciar a la seva fe. Abdalà conegué els fets el mateix dia i ordenà retirar les tropes, cessant les lluites, doncs considerava que ja no tenia cap sentit fer-ho si no podia recuperar el seu amor.

Des de llavors cada nit, cap a l'hora en que Adelaida i Abdalà es van trobar per primer cop a la torre, es veu un genet àrab apropant-se al castell i s'escolten veus alegres dalt de la torre, que des d'aleshores, passà a anomenar-se torre de la Minyona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!