dimecres, 6 de novembre del 2013

LA VERGE DEL BLAU - Llegenda Lleidatana

Font: Mites de ponent.
Joan Bellmunt
La Verge del Blau.

"Mentre a la llar de foc bullia l’olla amb quatre fesols que havien de servir per a sopar aquell vespre, els infants tornaren a demanar per enèsima vegada:

-Avi, conta’ns un altre cop la història de la Verge del Blau !

-Però si ja us l’he explicat moltes vegades – féu el bon iaio, amb ulls plens de dolcesa i agraïment mirant la dotzena de cares que l’esguardaven embadalides.

-Sí, però es tan bonica... –reblaren alhora els llavis infantils, que denotaven que ja deixaven volar la seva imaginació en la contalla que, no dubtaven, els tornaria a contar el padrí.

I l’home ja no s’ho féu repetir. Acostà la llenya al foc per revifar-lo, perquè tot l’entorn agafés aquella màgica dimensió que desprèn la llum de la flama, i comença:

-Era un bon mestre arquitecte de la nostra Seu Vella, de nom Jordi Safont, i que també era un gran escultor.
Va rebre l’encàrrec d’esculpir una bella imatge de la Verge, la qual seria col·locada a la que actualment és coneguda com la Porta dels Apòstols. Si bé això és el que es conta històricament, hi ha el fet llegendari que ha esdevingut popular.

-Conta la llegenda que un bon mestre escultor va rebre l’encàrrec de fer dues imatges de la Mare de Déu, les quals anaven destinades a presidir les portes principals de dos edificis de Lleida, que eren la Seu Vella i l’antic hospital de Santa Maria.

-Hi havia, però , exigència de rapidesa en el lliurament de les dues imatges, per la qual cosa el bon escultor, per tenir les dues escultures acabades en la data fixada, es veié en la necessitat de dir a seu ajudant que comencés a tallar un bloc de pedra per a una imatge mentre el tallava i feia l’altra.

-L’un i l’altre es posaren a treballar amb força delit. L’aprenent, amb més il·lusió i enginy que el mateix mestre escultor.

-Anaren passat els dies i els blocs de pedra, com a tal, anaren desapareixent i deixaren pas a unes belles figures. L’escultor en veure la figura feta per l'aprenent, enfurismat, agafà el seu martell i el llançà a la cara de la imatge, amb la intenció de trencar-la, ja que no podia consentir que aquella obra fos tan perfecta. 


-El martell llançat amb força, impacta contra el rostre de la Verge. Llavors succeí un fet inexplicable, mític, llegendari..., ja que en comptes de trencar-se, la imatge va romandre sencera, però al lloc on havia impactat el martell va aparèixer un blau, un morat, com si enlloc de ser de pedra la Verge fos de carn i ossos.

-La veu corregué per tot Lleida. Tothom s’apressà a anar veure el prodigi. Durant molts dies no es parlà de res més a la ciutat. La imatge fou denominada per tothom com la “Verge del Blau”. A partir d’aquell moment la devoció a aquella imatge va arrelar fortament en el cor de tots els lleidatans, i cada any se celebra la seva festa el dia 2 de febrer tot recordant aquesta llegenda.

-És d’aquesta manera, i per aquest motiu, que encara avui tothom coneix aquella imatge amb el nom de la Verge del Blau. Qui vulgui, pot acostar-se i veure com el front de la imatge llueix aquella marca del martell. Aquell blau que li sortí al front...”

L’avi va callar. El foc s’havia anat apagant a poc a poc, i tan sols en atiar-lo guspirejava alguna flama sortida de les brases, que continuaven donant una agradable escalfor a l’estanca. Ningú no s’atrevia a rompre el silenci que va seguir aquella romàntica explicació, que embolcallava els presents, com la fosca que arreu ja regnava.

Al carrer, els primers flocs de neu començaven a caure, tot cobrint la ciutat d’aquell color pur que lluïa l’avi en els seus cabells, el qual, cada nit, embadalia els menuts i els grans amb les seves narracions de llegendes i rondalles."

Més informació:

La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau, va presidir durant segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella de Lleida. 
Amb els anys la imatge ha acabat baixant a la ciutat i actualment ocupa un lloc d’honor a l’altar major de la catedral nova. 
Els lleidatans li tenen molta devoció, sobretot aquells que es dediquen al ram de l’art i de l’ensenyament. 
Els mestres li demanen alumnes que ben aviat els superin en coneixements, ja que aquest fet, lluny d’avergonyir-los, els ha de confirmar com a mestres excel·lents.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!