Hi havia un mico molt gros que vivia en un bosc prop d’un riu on una parella de cocodrils tenia casa seva.
Un dia, la senyora cocodril, que estava embarassada, va tenir un desig i va demanar al seu marit que li portés el cor del mico, ja que tenia el desig de menjar-se’l. El seu marit s’hi va negar al·legant que els cocodrils viuen a l’aigua i per això no poden caçar els micos, que es mouen pels arbres.
La seva dona, molt trista, va insistir que si no ho feia moriria de pena i de fam, perquè no tenia pensament de menjar altra cosa que no fos el cor del mico. El senyor cocodril, resignat, li va dir que no es posés trista, que faria tot el que fos per capturar-lo.
Aquella mateixa tarda el senyor cocodril va veure el mico, que estava bevent aigua a la vora del riu, i sense perdre temps s’hi va acostar per preguntar-li si no estava avorrit de menjar plàtans d’aquella vorera, tan bones com eren les exquisideses que donaven els arbres de l’altra banda del riu.
El mico li va contestar:
–Senyor cocodril, el riu és molt gran i tan ample que no sé com creuar-lo.
A l’instant el cocodril li va dir:
–Si vols anar fins allà, senyor mico, enfila’t sobre les meves espatlles i t’hi portaré encantat, ja que és un trajecte que faig cada dia.
El mico, il·lusionat davant la possibilitat de millorar la seva dieta avorrida, va acceptar l’oferta i va pujar ben content a les espatlles del senyor cocodril.
Quan van arribar a la meitat del riu, el senyor cocodril va començar a submergir-se i el mico, sorprès, li va preguntar:
–Què fas, senyor cocodril? És que t’has oblidat que em portes damunt teu i no sé nedar? O és que vols que mori ofegat?
I el cocodril li va respondre:
–La veritat és que no pensava passar-te a l’altra banda del riu. La meva dona està embarassada i se’t vol menjar el cor…, així que t’hi porto.
El mico, amb tota la tranquil·litat del món, li va dir:
–Amic cocodril, està bé que m’ho hagis dit, però hauries de saber que els micos no tenim el cor dins el cos. Si l’hi tinguéssim el destrossaríem, de tant que saltem de branca en branca.
El cocodril s’ho va empassar i li va preguntar:
–Llavors, on el tens guardat?
Sense perdre un segon, el mico li va assenyalar amb el dit un arbre que duia els fruits madurs penjant de les branques, tot dient-li:
–Allà hi ha el meu cor, i si m’hi portes te’l donaré.
El cocodril el va portar a l’arbre i immediatament el mico es va enfilar a unes branques on no podia arribar el cocodril, i li va dir:
–Mira, senyor cocodril, de veritat penses que un cor es pot deixar penjat de la branca d’un arbre? És veritat allò que diuen al bosc: tens el cos gros i poderós, però molt poca intel·ligència.
Quan el cocodril es va adonar que el mico s’havia escapat i s’havia rigut d’ell, es va submergir trist sota l’aigua i es va oblidar de la seva aventura de caçar el mico.
La seva dona, molt trista, va insistir que si no ho feia moriria de pena i de fam, perquè no tenia pensament de menjar altra cosa que no fos el cor del mico. El senyor cocodril, resignat, li va dir que no es posés trista, que faria tot el que fos per capturar-lo.
Aquella mateixa tarda el senyor cocodril va veure el mico, que estava bevent aigua a la vora del riu, i sense perdre temps s’hi va acostar per preguntar-li si no estava avorrit de menjar plàtans d’aquella vorera, tan bones com eren les exquisideses que donaven els arbres de l’altra banda del riu.
El mico li va contestar:
–Senyor cocodril, el riu és molt gran i tan ample que no sé com creuar-lo.
A l’instant el cocodril li va dir:
–Si vols anar fins allà, senyor mico, enfila’t sobre les meves espatlles i t’hi portaré encantat, ja que és un trajecte que faig cada dia.
El mico, il·lusionat davant la possibilitat de millorar la seva dieta avorrida, va acceptar l’oferta i va pujar ben content a les espatlles del senyor cocodril.
Quan van arribar a la meitat del riu, el senyor cocodril va començar a submergir-se i el mico, sorprès, li va preguntar:
–Què fas, senyor cocodril? És que t’has oblidat que em portes damunt teu i no sé nedar? O és que vols que mori ofegat?
I el cocodril li va respondre:
–La veritat és que no pensava passar-te a l’altra banda del riu. La meva dona està embarassada i se’t vol menjar el cor…, així que t’hi porto.
El mico, amb tota la tranquil·litat del món, li va dir:
–Amic cocodril, està bé que m’ho hagis dit, però hauries de saber que els micos no tenim el cor dins el cos. Si l’hi tinguéssim el destrossaríem, de tant que saltem de branca en branca.
El cocodril s’ho va empassar i li va preguntar:
–Llavors, on el tens guardat?
Sense perdre un segon, el mico li va assenyalar amb el dit un arbre que duia els fruits madurs penjant de les branques, tot dient-li:
–Allà hi ha el meu cor, i si m’hi portes te’l donaré.
El cocodril el va portar a l’arbre i immediatament el mico es va enfilar a unes branques on no podia arribar el cocodril, i li va dir:
–Mira, senyor cocodril, de veritat penses que un cor es pot deixar penjat de la branca d’un arbre? És veritat allò que diuen al bosc: tens el cos gros i poderós, però molt poca intel·ligència.
Quan el cocodril es va adonar que el mico s’havia escapat i s’havia rigut d’ell, es va submergir trist sota l’aigua i es va oblidar de la seva aventura de caçar el mico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!