dimarts, 8 de gener de 2013

LA CUCA DE LLUM QUE NO VOLIA VOLAR


Aquest conte ve des de Tailàndia i parla d'una petita cuca de llum que no volia sortir a volar amb la resta. ¿Per què? 

Doncs quan ho descobriu pot ser que la entengueu i us hagi passat quelcom similar alguna vegada.




En un bosc de l'exòtica Tailàndia hi vivia una nombrosa família de cuques de llum. La seva casa era dins el tronc d'un enorme arbre lampati, el més vell de tot el país. Per la nit, les cuques sortien de l'arbre per a il·luminar la nit amb la seva tènue llum. Semblaven petites estrelles ballarines, jugaven entre elles i creaven figures a l'aire. Els pocs que podien veure l'espectacle per casualitat quedaven sorpresos davant d'aquell festival de llums i bellesa.

Però no totes les cuques de llum estaven contentes n'hi havia una, la més petita, que es negava a sortir del lampati per a volar. Es volia quedar a casa dia rere dia encara que la seva família la tractés de convèncer. Ella no volia, li diguessin el que li diguessin.

Tota la seva família se la mirava preocupada, sobretot els seus pares:

- Perquè la nostra filla no surt a volar amb nosaltres? M'agradaria que volés amb nosaltres i no es quedés a casa sempre - deia la seva mare.

- Tranquil·la, dona. Veuràs com aviat se li passa i sortirà amb nosaltres... - la calmava el pare.

Però van passar els dies i la petita cuca seguia sense voler abandonar l'arbre lampati. Una nit quan totes les altres cuques de llum corrien pel cel nocturn del bosc, la seva àvia es va quedar a l'arbre per raonar amb ella. Amb delicada veu li va dir a la seva néta:

- Què et passa néta meva? Ens tens a tots molt preocupats, Per què no surts a divertir-te volant amb tots nosaltres?

- No m'agrada volar -- va respondre la petita cuca

- Som cuques de llum, es el que millor fem. Segur que no vols volar mostrant la teva llum per a il·luminar la fosca nit? - li va insistir l'àvia.

- La veritat és que... El que em passa és que... - Va començar a explicar la petita - Tinc vergonya. No trobo el sentit a il·luminar res si la lluna ja ho fa. No em podré comparar mai a ella, sóc poc més que una diminuta espurna de llum al seu costat.

La seva àvia la va mirar amb ulls tendres escoltant-la atentament i, quan la seva néta va acabar, la va consolar amb un somriure:

- Nena meva, si sortissis amb nosaltres veuries quelcom que et sorprendria. Hi ha coses de la lluna que encara no saps...

- Què es això que jo no sé de la lluna i que tots sabeu? - va preguntar la petita cuca encuriosida.

- Doncs que la lluna no sempre brilla de la mateixa manera. Algunes nits enlluerna sencera o per la meitat. Fins i tot hi ha dies que només brilla una petita part o s'amaga i ens deixa tot el treball a nosaltres les cuques de llum.

- De veritat? Hi ha dies que no surt? - va preguntar la petita amb la boca mig oberta per la sorpresa.

- T'ho prometo estimada néta! - va continuar explicant l'àvia - La lluna canvia constantment, hi ha dies que creix i altres que es fa petita. Hi ha nits que és enorme o de color vermell i altres que es fa invisible desapareixent sota les ombres i els núvols. En canvi tu, petita cuca, sempre brillaràs amb la mateixa intensitat i amb la mateixa llum...

I aquella mateixa nit, la petita cuca de llum va sortir per fi del lampati convençuda, amb tota la seva família, a il·luminar la nit mentre mirava la lluna amb un somriure d'orella a orella.

Font: Casa Àsia


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!