dilluns, 30 de juliol de 2012

ELS TARTERS DELS MINAIRONS

La nostra història parla de dos mossos que treballaven en una casa d'Andorra. La nit de Sant Joan l'amo de la casa els va demanar que encenguessin una foguera molt gran, i s'afanyessin en mantenir-la viva tota la nit. I així ho van fer. Els nois van passar-se tota la nit portant fusta i fent-la cremar, mentre l'amo s'afanyava a entrar i sortir del bosc amb tot de capsetes petites.

- Aquest any si que n'he agafat - anava dient mentre tornava de la muntanya i mentre els mossos se'l miraven encuriosits – encara n'agafaré alguns més – anava dient mentre sortia un altre cop amb més caixes.

La nit de Sant Joan va passar tots se'n van anar a dormir molt cansats. L'endemà, cap al tard, l'amo de la casa estava molt content i de satisfet que estava, va donar als dos mossos un dinar molt bo i els va felicitar per la seva feina.

Els nois, encuriosits, no van poder evitar preguntar per esbrinar què havia estat atrapant el seu senyor aquella nit. - Què era allò que has guardat a les caixes? - preguntaven els nois. - Vaig atrapar molts minairons! Una gran ajuda en moments difícils, ja ho veureu! - responia l'amo.

Els dos nois no hi van donar més importància fins que, a finals de l'estiu, els va tocar segar tota l'herba dels camps de l'amo. - Quanta feina! Aniríem més ràpid si tinguéssim més mans! - va dir un – Sí, sí, i ens cansaríem menys, va dir l'altre. I de cop van recordar les caixetes que el seu amo havia guardat per Sant Joan. Una ajuda, els va dir que era. - Fantàstic! Doncs agafem-la! Una ajuda és el que necessitem! - van dir els dos alhora.

Quan l'amo dormia van entrar a la seva estança i van agafar tantes caixetes com van poder. Les van dur fora de casa i les duien corrent cap als camps que havien de segar. Però al ser de nit, no veien res. Un va ensopegar i va caure a terra deixant caure també totes les caixes que duia. En caure, es van obrir, i van sortir tot d'homenets que cridaven “Què farem, què direm?”.

El noi va quedar blanc de la sorpresa i no sabia què dir – Ah ... ah .. ah ... - deia mentre els minairons cridaven cada vegada més enfadats - “Què farem, què direm?” - Ah ... Ah ... jo ...- no sabia més que dir el noi, cada vegada més espantat. Ràpidament els minairons van perdre la paciència i un va dir - “com que no ens dones de treballar, treballaràs per nosaltres” - el van agafar i se'l van endur bosc endins, entre crits d'auxili.


El seu company també es va espantar i molt, va recular dues passes i també va ensopegar, caient a terra i també deixant caure totes les caixes. Tal com havia passat abans de les capses en van sortir tot de minairons dient “Què farem, què direm?”. El noi es va espantar molt, no volia que li passés el mateix que al seu company. “Què farem, què direm?” van repetir minairons.


Es veia ja perdut quan va veure unes pedres, i va tenir una idea: “Apiloneu totes les pedres que trobeu per aquestes valls”, i dit i fet, els minairons van començar a apilonar les pedres, mentre el jove mosso va veure l'oportunitat de fugir de les valls i no tornar mai més.

I de la bona feina que van fer els minairons, és així com les valls d'Andorra són plenes de tarters: Llocs amb moltes pedres apilonades que semblen rius.

A les valls d'Andorra, i per bona part del Pirineu,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!