LA PETITA TULIPA - Conte de primavera

Una vegada hi havia una tulipa molt petitona, que vivia en sa caseta sota terra. S'estava soleta i tranquil.la en l'ombra i el silenci. Vet aquí que un dia de primeries del mes de març, va sentir que trucaven a la porta de la seva caseta: Tap! Tap! Tap!
- Qui hi ha? - va preguntar.
- Sóc jo, la senyora Pluja, va dir una veueta suau i un xic tristoia.
- I què voleu, senyora pluja?
- Entrar, Tulipeta; obre'm la porta.
- Ah! No! No us vull pas obrir, no us necessito pas, va respondre la Tulipa.

Van passar uns quants dies, fins que la Tulipa va sentir que tornaven a trucar: Tap! Tap! Tap!
- Qui demana?, va fer.
Aquella veueta suau i un xic tristoia de la primera volta, va respondre:
- Sóc jo, la senyora pluja que vol entrar.
- Altra vegada? Ja us vaig dir que no us volia obrir. Sou prou pesada, tan mateix!

Van tornar a passar uns dies sense que la Tulipa es sentís molestada per ningú. Un matí, però, va adonar-se de què, de la porta venia un soroll un xic estrany: Xu! Xu! Xu! 
I de cop, van trucar.
- Qui hi ha?, va preguntar la Tulipa des del seu cau obscur.
- Sóc jo, el senyor Sol, va respondre una veueta clara i alegre. Obre la porta.
- No, no!, va respondre la petita Tulipa. No es pot entrar. No us necessito pas.
I com ja no va sentir res més, va seguir la seva vida tranquil.la i silenciosa en l'ombra.

Uns dies després, va tornar a sentir darrera la porta, aquell sorollet misteriós de l'altra vegada: Xu! Xu! Xu!
- Qui hi ha? - va demanar.
- El senyor Sol que et demana que obris la porta, Tulipeta!
- Bah! Bah! Deixeu-me estar tranquil.la. No us vull pas obrir!, va respondre tossuda.

Van passar uns dies, i la Tulipa va sentir que començava  a enyorar-se d'estar en una casa tan estreta i tan fosca . De sobte, un matí va sentir que trucaven altre cop a la porta: Tap! Tap! Tap! Xu! Xu! Xu!
- Què és aquest soroll? Qui demana?, va preguntar encuriosida.
Dues veuetes li van respondre alhora, una clara i alegre, l'altra suau i encara un poc tristoia:
- Som nosaltres,Tulipeta, els teus amics: la senyora Pluja i el senyor Sol, que volem entrar.
- I per què voleu entrar?, va preguntar la Tulipa.
- Perquè l'hora és arribada, van respondre les veuetes amistoses. Obre! Obre! No tinguis por, és pel teu bé que volem entrar a la teva casa d'ombra i silenci.
- Bé, doncs, va dir resignada la petita Tulipeta. Ja que heu vingut plegats us obriré... Quin altre remei em queda!

Prudentment, la Tulipeta va obrir una mica la porta, i el senyor Sol i la senyora Pluja es van ficar a la caseta plena d'ombra i de silenci. La Tulipeta va quedar astorada... El senyor Sol va agafar-li la mà dreta, la senyora Pluja la mà esquerra, i se l'endugueren depressa, depressa, amunt, amunt, fins dalt de tot. Un cop allí li van dir:
- Cuita, Tulipa, cuita, no t'entretinguis! Treu el caparró de sota terra!

La petita Tulipa els va obeir, i de sobte, es va sentir voltada de claror i de perfums, adonant-se de què es trobava al bell mig d'un matoll, en un formós jardí curull d'arbres, coberts de fulletes tendres. Arreu, arreu, es veien plantes acapollades, i arreu, arreu, voleiaven papallones i abelles, cantaven els ocells i murmuraven les aigües. De cada fulla penjava, com un lluminós brillant, una gota de pluja, i els raigs de sol li va escalfar el caparró rosat de la petita Tulipa. Per damunt dels cants dels ocells, van ressonar veus alegres, i un estol de nens i nenes, es va escampar pel jardí.

De sobte, una nena de rinxols daurats, es va atansar al matoll i va veure la petita Tulipa amb el caparró color de rosa. La nena va cridar joiosa als altres infants i tots, plens d'alegria, van picar de mans bo i cantant:
- La Tulipa ha tret el cap, ja ha tornat la Primavera! Visca!

I davant la joia dels infants, la petita Tulipa rosa, va sentir-se plena d'orgull, comprenent que el senyor Sol i la senyora Pluja l'havien treta de la caseta, silenciosa i obscura, perquè contribuís a la bellesa i a l'alegria de la més bella estació de l'any.