EL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA

Vet aquí que en un poble, ni gran ni petit, ni lleig i bonic, hi havia dos veïns que es feien la vida impossible. Si un netejava, l’altre embrutava; Quan un dormia, l’altra cantava. I és que aquells dos veïns eren les persones més diferents que hi hagi hagut mai sobre la terra.

L’un es deia Carnestoltes, i era gras, barroer i pocavergonya. A tothora endrapava com un llop i el que més li agradava d’aquest món era burlar-se de tot i de tothom. L’altra, la Vella Quaresma, era llarga i seca com el pal d’una escombra. Antipàtica, reganyosa i vestida com un corb; només menjava engrunes de pa i mai sortida de casa seva.

Un bon dia, en Carnestoltes va decidir fer una mala passada a aquella vella xaruga. Va agafar quatre retalls de roba i es va disfressar de Rei. Amb un tros de cartró es va fer una màscara i, ben guarnit, se’n va anar a visitar la Vella Quaresma.

Vella del nas ganxut,

sóc el Rei de la disbauxa!

ha arribat l’hora dels goluts,

de la gresca, el ball i la rauxa.

Que el món quedi capgirat!

que la rata atrapi el gat!que ningú faci bondat!.

La Vella Quaresma, en sentir-lo, va bramar: Qui és aquest que gosa trencar el silenci de casa meva?

Sóc en Carnestoltes, el Rei dels poca-soltes!. I dit això va fer mitja volta i se’n va anar tot cantant:

Que corri vi pel broc gros i botifarra,

ous i cansalada,

que la gresca és començada!

i mil coques de llardons fins que rebentin els panxons!
i a la vella malcarada
ni mitja mossegada,
ni tots els rosegons!.

Aquella nit, al poble hi va haver festa grossa: taules plenes de botifarra i porrons de vi, plats a vessar de carn rostida i coques cruixents ... Tothom s’havia disfressat i menjava i bevia, sense saber qui tenia al costat.

El criat festejava la mestressa, la pagesa es burlava del Senyor i ballaven plegats el pobre i el patró.

La Vella Quaresma, des de casa, remugava: Rieu i mengeu com animals, colla de babaus, que el temps de les vaques magres no pot trigar... i aleshores ja veurem qui riurà!.

La festa va durar dies i dies. En Carnestoltes havia endrapat tant que la panxa li toca a terra. De cop, es va recordar de la Vella Quaresma i va decidir anar a fer-li la guitza.

Vellota, surt del teu cau i apunta’t al sarau! - Cridava Saltant i ballant. Però ja se sap que no és bo saltar amb la panxa plena, i menys quan la panxa és grossa com una bóta de vi.

I aleshores va passar que la panxa d’en Carnestoltes es va remoure tota i ... va fer un pet com una gla:

PATARRABUM!!!

En sentir aquell tro, tothom va córrer fins a casa de la Vella Quaresma, però només van veure un nuvolot de fum i grapats de cendra per terra; d’en Carnestoltes no n’havia quedat ni l’espinada.

En Carnestoltes ha petat com un porc inflat!- Cridava la vella per la finestra - I què us ha deixat? Jo us ho diré: el rebost buit i l’esperit tèrbol. Sóc l’única que encara té menjar. Ara és el torn de la Vella Quaresma!. Alguns homes i dones es van adonar que era veritat, que no els quedava res per matar la gana i el temps de la collita encara era lluny, i van escoltar-se la Vella.

Si voleu que us doni part del meu menjar,

haureu d’actuar com jo digui.

S’ha acabat la festa!,

tothom cap a casa!,

fora les màscares!

prou de jocs i frases.

A partir d’ara us prohibeixo que rigueu.

Durant tantes setmanes com cames tinc!

Els vilatans van pensar que dues setmanes era poc temps i, al capdavall, van acceptar el tracte. Aleshores la Vella Quaresma, va obrir la porta i va ensenyar una cama i després l’altra, però darrere en va venir una altra i encara una altra i tres més. Aquella vella tenia set cames!.

I així va ser com els habitants d’aquell poble van passar quaranta dies sense piular, no riure, ni ballar.

Cada dimecres, la vella els donava un tros d’arengada i mig crostó de pa. I tant de silenci hi havia que fins i tot hauríeu sentit les dents de la Vella Quaresma rosegant: Crec, crec, crec.

A la setmana que feia set, va arribar al poble una noieta vestida amb mil colors. Duia un cistell ple de fruites i brillava com un raig de sol. Es deia Primavera, i al seu pas creixien les flors.

Quan la Vella Quaresma la va veure passar, es va enlluernar tant que, com un tros de gel, es va fondre allà mateix.

I així s’acaba la història de dos veïns bajocs,

que un per massa i l’altre per poc

van deixar un poble sense esma:

El Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma

La figura del Rei Carnestoltes

El Rei Carnestoltes, el Rei de la Festa o el Rei del Carnaval  és un personatge fictici que cada any fa la seva aparició estel·lar en les festes de Carnaval, i es converteix en l’eix, centre i màxim representant d’aquestes festes. Es tracta d’un personatge bevedor, grotesc i un xic esbojarrat. Durant el Carnaval és quan es fa la lectura del seu esperat pregó.

Un pregó amb el qual s’inaugura la celebració i on es parla sense pudors i amb un to humorístic i satíric de polítics i figures de l’escena pública i autoritats que potser no han fet gaire bé la seva feina durant aquell any. Un discurs satíric, en ocasions pujat de to i amb forces clatellades cap als que estan per damunt de la resta.

Aquest pregó també és el que marcarà les consignes de la Festa de Carnaval d’aquell any en concret, el Carnestoltes dóna permís per passar-ho bé sense limitacions: és el moment de ballar i desfilar disfressat. Aquest ambient de disbauxa només durarà fins dimecres, ja que la gent se n’adona que tan desordre no és bo. Per això, dimecres es fa l’enterrament de la sardina, que donarà pas a l’inici de l’època de Quaresma.

I serà el mateix dia que el Rei Carnestoltes serà jutjat en un judici públic, se’l declara culpable de tot i és condemnat a mort. Després de llegir el seu testament se’l crema en públic. I és a partir de la mitjanit d’aquell mateix dia que s’acaba el Carnaval i comença la Quaresma.

La figura de la Vella Quaresma
La Vella Quaresma és la representació de l’època de Quaresma, època que comença l’endemà del Dimecres de Cendra i acaba el Diumenge de Pasqua, es tracta del període de quaranta dies del calendari litúrgic cristià, en el que es preparen per la Setmana Santa.

Representa un període de reflexió i penitència per preparar-se per la celebració pasqual. Durant aquest període es practicava el dejuni i l’abstinència.

“Quaresma” deriva del llatí quadragesima, o el “quarantè” dia abans de Pasqua.

La Vella Quaresma es representa en  la forma d’una vella arrugada i xaruga amb set cames, una per cada setmana de Quaresma. Va vestida com una vella del segle XIX, amb davantal, mocador al cap, normalment robes fosques i porta un bacallà en una mà, i un cistell ple de verdures i arengades a l’altre.

Tot i que a vegades havia portat, un bacallà a cada mà, o un bacallà en una mà i en l’altra una graella. Sigui com sigui, tot plegat és símbol de les prohibicions de l’època de Quaresma en que no es podia menjar carn. I era una manera de mentalitzar als infants de que durant aquelles setmanes havien de menjar peix i verdura.

Durant els dies que dura el Carnaval, la Vella Quaresma i el Rei Carnestoltes mantenen una lluita aferrissada on s’acaba imposant l’ordre, la clama, l’austeritat i el dejuni de la Vella Quaresma per damunt de la festa boja i el desordre imposat pel Rei Carnestoltes durant una setmana.

Segons diu la tradició, els menjars abundants eren substituïts per sopes d’oli, verdura i aigua, i només es podia menjar bacallà els diumenges.

Però la Vella Quaresma no és només un personatge típic de les nostres contrades, i és que també rep noms diferents a altres indrets. A les Balears és coneguda com “Sa Jaia Corema” o “S’àvia Corema”, una  vella mallorquina que penjaven a la cuina de les cases i que evidentment, cada setmana se li tallava una cama. A Barcelona, a part de Quaresma era coneguda com la “Bacallanera”, al Pla del Bages “La Sarraïna”, i al Roselló “La Patorra”.