dissabte, 19 de gener de 2013

LA GRANOTA TIDDALICK



Saps com pot preveure la gent d’Austràlia les èpoques en què hi haurà sequera? Doncs amb aquest conte ho entendràs i descobriràs que el riure és un bon remei per tot!

La granota Tiddalick era una granota gegant que feia tremolar la terra al seu pas. Era molt golafre i molt malhumorada i, quan s’enfadava, podia fer caure una muntanya.

Un dia es va llevar de molt mal geni i amb moltíssima set. Va començar per beure’s l’aigua d’un llac, però aquesta es va acabar molt ràpid i, com que tenia molta set, encara es va enfadar més. Va seguir bevent i bevent, primer un riu, després un mar i finalment un oceà fins que no va deixar ni una gota d’aigua a la terra. Cansada de beure tant, va anar a estirar-se una estona.

Els animals de la terra van començar a desesperar-se, ja que sense aigua no podien viure i se’ls acabaven les forces. Així que es van reunir tots i van decidir anar a veure la Tiddalick per a que els tornés l’aigua que s’havia quedat a la seva panxa.

Ho va intentar primer el cangur, després el dingo i després la cacatua, però cap d’ells va aconseguir que Tiddalick obrís ni tant sols els ulls i canviés d’opinió. Llavors, la petita mostela va donar una gran idea al grup:

- Hem de fer riure a la Tiddalick – va dir entusiasmada – si riu sense parar, aconseguirem que tregui l’aigua que porta a la panxa.

Amb aquesta idea, tots els animals van anar a veure la Tiddalick. Gairebé no tenien forces perquè estaven morts de set, però van fer un gran esforç per fer-la riure. Les cacatues van explicar acudits, els cangurs van fer salts de circ, el llangardaix va posar les seves cares més gracioses, treia la llengua… Però tot va ser inútil, perquè la Tiddalick ni tan sols va obrir ni un ull.

Llavors, va aparèixer l’anguila, i va demanar que li deixessin provar la seva estratègia. Va començar a moure’s per sobre la granota, amunt i avall, molt ràpid i donant voltes. De sobte, la Tiddalick va començar a riure una mica, i cada vegada més fort, fins que un doll d’aigua va començar a sortir de la seva boca.

Els animals van veure com gràcies a les pessigolles de l’anguila, la Tiddalick va treure tota l’aigua i per tant ja podien tornar a fer la seva vida, ja que sense aigua no haguessin pogut.

És per això, que si els natius australians veuen que les granotes beuen al riu, saben que s’apropa una època de sequera.

Font: Casa Àsia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!