EL MERCAT DE CALAF

“Vet aquí una vegada, un bon dia el campaner de Calaf es va adonar que aquell dia passarien coses d’allò més estranyes. Tot just començar el dia, va estirar les cordes de les campanes i aquestes no van sonar, el campaner no en va sentir el seu soroll habitual.

Pensant-se que potser la corda estaria trencada o la campana feta malbé, s’hi va enfilar, però tan la corda com la campana estaven en perfecte estat. Espantat, va pensar que tants anys fent sonar les campanes s’havia tornat sord, però quan va baixar per les escales de fusta sí que va poder sentir el cruixit que anaven fent sota les seves passes.
Fins unes hores més tard, ningú no va saber què passava. I és que resulta que era un dia d’hivern tan endimoniadament fred que els sons que emetien les coses i les persones quedaven congelats i no podien arribar a les orelles ni de persones ni d’animals.

Doncs bé, aquell dia tan fred, era dissabte, dia de mercat setmanal a Calaf, i quan els venedors van muntar les seves parades disposats a escoltar les ofertes dels compradors, es van adonar que no sentien res de res. Tot i aquell silenci, l’important era vendre i es van entendre d’allò més bé assenyalant amb els dits i els gestos el que necessitaven i el que en pagaven.

Els compradors, evidentment tampoc no van marxar, i tot i no sentir res de res, se les van apanyar per aconseguir allò que volien. Els únics realment espantats eren els animals, que no entenien perquè els sons que emetien no els sentia ningú i encara bramaven més i més fort.

A mig matí, va començar a sortir el sol i mica en mica va començar el desgel. Primer es van descongelar els sons més aguts, les paraules no es descongelaven pas senceres, ja que primer ho feien les lletres més agudes i després les més greus. Per això, els sons arribaven a la gent de manera que no entenien res de res.

Quan es va desgelar per complert tot, el núvol de sons congelats va caure al damunt de la plaça com una pedregada de sorolls que ni els més agosarats van poder resistir. Hi va haver un guirigall tan gran que tots van marxar esparverats amb les mans tapant-se les orelles.”

L'Origen...

Aquesta és la llegenda el Mercat de Calaf, una història sorprenent provinent d’aquestes terres de l’Anoia que ha esdevingut part de la cultura popular del nostre país.

Hi ha qui diu que aquesta llegenda acaba amb tothom pegant-se i barallant-se, però tots coincideixen en dir que enlloc no es va sentir mai més un xivarri tan gran. I és per això que “Semblar el mercat de Calaf” s’ha acabat convertint en una expressió popular que significa “desordre, guirigall, desorganització”. També s’utilitza molt l’expressió, “Hi ha més xivarri que al mercat de Calaf”.

Vist a l'Elefant Trompeta

LA LLEGENDA DEL TIMBALER DEL BRUC

“Vet aquí una vegada pels volts de 1808 a Catalunya s’estava lliurant una guerra, la Guerra del Francès, i el temut exèrcit napoleònic avançava imparable. A punt d’atacar El Bruc un poblet de l’Anoia  a prop de les muntanyes de Montserrat, els seus habitants estaven desesperats.

El poble es va armar com va poder amb llances, pedres i pals, i un noiet del poble que anava sempre amb el seu timbal va preguntar que què podia fer ell. Els homes del poble li van contestar que no fes res i es quedés a casa.Els homes que es coneixien tots els racons i amagatalls, van poder amb un primer atac dels francesos, que es disposaven però a tornar amb més força i més nombre de soldats. El noi va tornar a preguntar què podia fer, i va rebre la mateixa resposta que la vegada anterior.

Empipat se’n va anar cap a casa i va començar a tocar el timbal a veure si es calmava, però ben al contrari encara s’anava enrabiant més. Tan va ser així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Al arribar-hi veu des de les muntanyes com s’acosten els francesos i el noi s’exclama: “Ai mareta!”, i sent que les muntanyes retornen el seu so. Aleshores repica el seu timbal i les muntanyes de nou amb el seu eco fan resonar el so del seu apreciat timbal.

Aleshores el noi ho va veure clar, el que havia de fer era tocar cada vegada més i més fort per fer creure als francesos que de la muntanya de Montserrat se sentien milers de timbals. El seu pla va funcionar, els francesos en sentir tan soroll es van espantar creient que s’enfrontarien a milers d’homes i van fugir cames ajudeu-me. Tot el poble es va adonar de la gesta del noiet del timbal i amb els anys se’n va fer una estàtua per recordar a aquest petit heroi.”

 

Aquesta és la llegenda del Timbaler del Bruc, una versió extreta del recopilatori L’Hora del conte, i que ens recorda uns fets que van succeir fa molt i molt temps.

Però que té de certa aquesta història? Què va passar realment? Va existir el Timbaler del Bruc?

Els fets ens expliquen que va haver dues batalles del Bruc i les dues va sortir victoriós l’exèrcit nacional. La primera va tenir lloc el 4 de Juny de 1808, i la segona va ser molt més important pel que fa al nombre d’efectius francesos i va tenir lloc el 14 de Juny, on havien de ser durament castigades les ciutats de Tàrrega, Manresa, Igualada i rodalies. Finalment es va vèncer de nou als francesos, i la importància que se li va donar a una derrota del “invencible” Napoleó, va portar a convertir els fets de la guerra del Francès a Catalunya en una autèntica llegenda.

De fet, al diari de Manresa al Setembre de 1808 es publicava que l’exèrcit havia vençut als francesos només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, ni artilleria ni militar que els dirigís (fet que no va ser cert del tot), fet que va provocar l’inici de la llegenda d’un poble desarmat contra un exèrcit invasor.

Ja al 1809 l’historiador Cabanes va escriure sobre un petit vailet de Santpedor que va ser erigit “general” i que era Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor a les confraries.  Ara tenim un nom i un cognom per a un noi que va viure de 1791 a 1809 i que amb 18 anys es va convertir en l’artífex de la derrota dels francesos amb el seu tambor, si més no, això és el que en diuen.

D’ell sigui com sigui, se n’han fet monuments a diversos indrets: a El Bruc, Santpedor, i Barcelona.

Hi ha qui diu encara que si us acosteu a les muntanyes de Montserrat encara es pot sentir l’eco del so del seu timbal. Un autèntic heroi amb espardenyes, faixa i barretina!

Vist a L'Elefant Trompeta

LA SENYORA DE TOUS · Llegenda catalana (Castell de Tous)

Diu la llegenda que fa molts i molts anys al castell de Tous hi vivia una senyora capriciosa i llaminera molt difícil d’acontentar, de tan acostumada que estava al luxe i a la bona vida. Qualsevol refinament li semblava poc.

La bona taula era la seva perdició, només volia exquisitats. Entre els àpats opulents i les disbauxes que els seguien, semblava com si la senyora tingués riqueses sense fi i als pobres cuiners... els tenia martiritzats.

Però hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres, ja que li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Però tan bon punt començà d’escassejar aquest aliment tan rar, la feina del cuiner es va acabar.

Un altre, li serví un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué: “Es el moll de l’os de xais negres, però només dels negres". Des d’aquell dia només volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia.

Primer s’acabaren els xais negres dels seus ramats, després els xais negres de les seves contrades.

Tan difícil es feia de trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots el seus diners, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats i aviat es va arruïnar.

En tal situació i desposseïda tot, es va veure obligada a demanar caritat, anant de casa en casa per poder malviure. Un matí voltant per les masies que un dia van ser seves, la llegenda explica que, en una d’elles, la mestressa li donà un crostó de pa i unes quantes nous.

Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li van preguntar perquè plorava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui fora la senyora de Tous”.

EL PI DE LES PINYES D'OR · Llegenda catalana (Castell d'Orpí)

Fa molts i molts anys, entre els turons i els castells de la comarca de l'Anoia, s'hi trobava la casa senyorial del senyor Baró, dins el terme d'Igualada.

Aquesta casa va adquirir molta fama per la riquesa del seu Baró, que tot i tenir molts tresors va ser la persona més avariciosa de la Terra. Era exigent, fins i tot feia pagar molts tributs als camperols del seu senyoriu.

Però la riquesa del senyor Baró no li venia d'explotar els seus vassalls. A les pinedes del senyor Baró hi creixia un pi prodigiós, un pi que entre les pinyes que feia, cada any en feia unes quantes d'or massís. Cada any, doncs, feia més gran el seu fabul·lós tresor.

Aquest pi, segons es deia, estava situat en un lloc molt ocult i solitari, voltat per un escamot de soldats, que per tal que no poguessin revelar el secret, se'ls va tallar la llengua... Això és el que el poble deia molt d'amagatotis del Baró.

Un dia de primavera a mitja tarda, el senyor Baró va veure's sorprés per la presència d'un cavaller acompanyat d'una petita tropa que venia a anunciar-li que el Rei en Jaume havia decidit anar-lo a visitar. Li ho comunicava per tal que tingués temps de prevenir-se, perquè el rei vindria acompanyat per una trentena d'homes. Així doncs, si no sorgia cap impediment, el dijous de la setmana vinent, el rei comptava arribar.

El senyor Baró, quan va haver marxat l'emissari restà pensatiu. "Per quin motiu ve el rei?... Què em voldrà?..." Fos quin fos el motiu de la visita, ell prepararia una bona arribada i procuraria que tingués la millor estada.

El dijous, el Baró, abans d'hora, ja s'esperava al límit del terme del senyoriu amb una escorta ben nodrida. Aviat va veure la comitiva reial en el tombant del camí. Al cap de poc el senyor Baró donà la benvinguda al rei mentre li besava la mà en senyal de vassallatge. S'encaminaven cap el castell, on després de reposar es posaren a taula per a sopar, un sopar veritablement esplèndid. El rei quedà molt satisfet i felicità el senyor Baró per les bones cuineres que tenia.

L'endemà feia un dia molt clar, i el rei disfrutava contemplant el paissatge i voltant, ara a peu, ara a cavall, pels boscos del senyor Baró. Al migdia el senyor Baró tornà a obsequiar el rei amb un àpat abundant i suculent, i altre cop el rei felicità al senyor Baró. Per tant, el senyor Baró es va pensar que s'havia guanyat la voluntat del senyor rei.

Al final del dinar el rei demanà als companys de taula que els deixessin sols i... així va anar la conversa:

El rei digué:

- Noble senyor Baró, estic impressionat per la rebuda que ens has fet a mi i la meva gent. Amb raó saps honrar els teus hostes.

Contestà el senyor Baró:

-És que el convidat d'avui es mereix tot això i molt més...

El senyor rei va afegir:

- Bé, doncs, senyor Baró, te'n dono les gràcies, però em vols dir perquè la contribució que ens vas donar per la guerra va ser tant petita... Pensa que tots els altres senyors van donar moltes riqueses, van portar cavallers i guerrers, municions de guerra...

El senyor Baró li diguè:

-És que el meu senyoriu és molt pobre, aquí només hi ha boscos.

El rei replicà:

- Podries donar-me fusta per fer naus. Ah! I ara que parlem de boscos, voldria que m'aclarissis una cosa que fa temps que corre de boca en boca; diu la gent que en les teves pinedes hi ha un pi prodigiós, un pi que fa les pinyes d'or; què me 'n dius?

El senyor Baró contestà:

- Això, senyor, són enraonies de la gent envejosa, gent que em vol mal, gent que diu que sóc molt ric i que faig veure que sóc pobre perquè sóc avariciós...

El rei li digué:

- Però amb el munt de menjar que ens has donat, ningú diria que fossis tan pobre com dius...

El senyor Baró no sabia que dir:

- Senyor, només jo sé quant m'ha costat estalviar per totes aquestes despeses... He fet un esforç per vós.

El rei afegí:

- Bé, t'hauré de creure, perquè els bons cavallers no diuen mai mentides. Si no dius mentides ets una persona honorable, però si no has dit la veritat, si realment tens un pi tan prodigiós i no has ajudat al teu rei, mereixes la maledicció i aquell pi meravellós se't farà malbé i mai més et farà pinyes d'or.

El rei donà per acabada la visita i el senyor Baró l'acomiadà tot preocupat. Un cop el rei hagué marxat, el senyor Baró anà cap on creixia el pi fabulós. Se'l mirà i remirà i li semblà veure'l tot estrany: estava esgrogueint. L'endemà se'l tornaria a mirar, creia que era un malfixament seu. Aquella nit no va poder dormir.

Tan bon punt es va fer de dia, va tornar al lloc on hi havia el pi. Aleshores s'adonà que el pi es moria. El que havia dit el rei s'havia complert. Aquest va ser el càstig per la seva avarícia i per la seva falsedat.

Des d'aleshores el senyor Baró entristí, va anar emmalaltint, però fins poc abans de morir, el Senyor li va tocar el cos, i es va tornar caritatiu fins a extrems.

Va dedicar el temps que li restava de vida per ajudar als pobres. La seva dona va acabar repartint la riquesa que restava, després de la mort del seu marit, i va entrar en un convent. Però, això sí, va reservar dues pinyes d'or per fer, amb el seu or, una corona per a la Mare de Déu de Gràcia...

D'ençà d'aquests fets han passat molts anys, segles i tot, però mai més s'ha sentit que per aquí els voltants o en cap altre lloc de la Terra hagi tornat a florir un pi que fes les pinyes d'or.