A QUÈ JUGUEM AVUI?

Hi havia una vegada un barri molt tranquil en el qual tots es coneixien... Els nens jugaven al carrer o al parc i s’ho passaven molt bé. Quan sortien, decidien a que jugar i on podien anar.

Però hi havia alguns dies, cada vegada més, que es passaven més estona discutint a que jugarien, que jugant... Parlaven tots alhora i poc a poc, anaven pujant cada vegada més la veu per fer-se sentir. Acabaven cridant, no s’entenien i s’enfadaven els uns amb els altres.

Així estaven les coses, fins que un dia l’àvia d’un d’ells, veient les discussions que tenien sempre, va decidir ajudar-los. Sabia que el problema era de comunicació i va decidir que els acompanyaria fins que aprenguessin a entendre’s.

L’àvia va esperar per intervenir un dia d’aquells que no arribaven a cap acord. Llavors va sortir de casa seva i els va demanar una mica de silenci. Els va explicar que de la manera que parlaven no arribarien a entendre’s mai, ja que tots parlaven sense escoltar el que deien els altres. Els va dir que així perdien el temps i era la causa que moltes vegades acabessin barallats.

Llavors els va proposar un joc que consistia a demanar torn per parlar i, mentrestant, no interrompre a qui parlava. D’aquesta forma, el que parlava podia dir el que pensava sense interrupcions i els altres podien sentir-lo i assabentar-se bé del que deia. Els nens van escoltar amb atenció a l’àvia i li van fer preguntes sobre el nou joc.

Després d’una estona de xerrar, l’àvia va dir:

- Què us sembla si demà quan sortiu de classe juguem tots junts?

- Sííííí! ─van contestar tots alhora─, però tu estaràs amb nosaltres, no? ─van preguntar els nens.

- Es clar ─va contestar ella─ així practicarem tots una mica.

L’endemà, quan van sortir del col·legi van anar tots a la plaça on ja els esperava l’àvia...

- Bé ─va dir l’àvia─, ja estem tots preparats per començar. Asseieu-vos al terra en cercle i comencem a parlar...

La primera a decidir-se a parlar va ser la Maria, va proposar jugar a fet i amagar. Alguns van dir que no i va començar a sentir-se un lleu murmuri de protestes, que en poc temps es va convertir en un esvalot en el qual parlaven tots alhora.

Ràpidament, l’àvia es va posar dreta i els va demanar una mica de tranquil·litat:

- Ara m’heu de permetre que jo doni els torns per parlar. Joan, és el teu torn, proposa un joc.

- A mi m’agradaria ─va comentar en Joan─ que anéssim en bicicleta.

- Bé, és una bona opció ─va contestar l’àvia─, però sentim encara una altra opinió. Jaume, és el teu torn. Què proposes?

- Jo vull que anem a jugar al parc ─va dir en Jaume.

De sobte, van començar una altra vegada a parlar tots alhora i l’àvia es va veure obligada a posar ordre:

- Va, com hem quedat? Parlem per torns, si us plau...

Quan ja van estar tots calmats una altra vegada, l’àvia els va dir:

- Ja tenim tres propostes: jugar a fet i amagar, passejar en bicicleta o anar a jugar al parc. Què us sembla si ara la que més us agradi? Ho farem aixecant el braç quan estiguem d’acord amb el que es proposa.

Van començar la votació per fet i amagar, es van aixecar quatre mans dient que sí, tres dient que no i cinc no van voler votar.

Van fer diverses votacions i al final van arribar un acord, el que la majoria va voler era anar en bicicleta. Com ho havien decidit entre tots, van anar contents a buscar les bicicletes i es van passar tota la tarda corrent amunt i avall.

L’endemà, l’altre i l’altre, i així durant diversos dies, van fer el mateix: es reunien a la plaça i, per torns, cada un deia el que li venia de gust. Després votaven i feien el que venia de gust a la majoria. Així, a poc a poc, es van acostumar a resoldre els seus conflictes.

L’àvia estava molt contenta de veure els nens rient i jugant sense barallar-se i se li va acudir convidar-los a tots a berenar. Els va fer unes galetes formidables i uns pastissets de crema que van agradar molt a tots els nens.

Durant el berenar es va asseure amb ells i els va preguntar si els anava bé la nova manera de decidir les coses. Tots li van contestar que sí. Llavors els va dir que aquesta forma de posar-se d’acord els serviria per resoldre els conflictes tant de l’escola com en els treballs que cada un faria quan fos gran.

- Penseu ─va dir l’àvia─ que la forma més respectuosa per a que les persones es posin d’acord és escoltar primer i entendre el que els altres pensen. D’aquesta forma, després nosaltres podem parlar sabent millor el que diem. De vegades, escoltant el que els altres pensen podem adonar-nos que potser no tenim raó.

Al final del berenar els nens li van preguntar si la podien anar a buscar en cas que els sorgís algun dubte. L’àvia es va posar molt contenta i els va dir que quan volguessin podrien anar a parlar-hi i que ella sempre estaria encantada de rebre’ls, perquè els estimava molt.

Font: FAROS Sant Joan de Déu
Consultora: Bel Miret

LES ESTRELLES DE MAR - CONTE SUFÍ

Hi  havia una vegada un escriptor que vivia a la vora del mar; en una platja enorme on hi tenia una caseta per a passar-hi llargues temporades escrivint i buscant inspiració per als seus llibres. Era un home intel·ligent i culte, i amb molta sensibilitat per a les coses importants de la vida. 

Un matí mentre passejada per la riba de l'oceà va veure des de lluny una figura que es movia d'una manera molt estranya, com si estigués ballant. En apropar-se va veure que era un noi que es dedicava a agafar estrelles de mar de la sorra i a llançar-les un altre cop a l'aigua.

L'home li va preguntar al noi què estava fent. I ell li va respondre:

“Recullo les estrelles de mar que han quedat a la sorra i les torno al mar, la marea ha baixat massa i moltes moriran".

L'escriptor li va dir:

“Però això que fas no té sentit, primer és el seu destí, moriran i seran l'aliment d'altres animals, i a més hi ha milers d'estrelles en aquesta platja, mai tindras prou temps per a salvar-les a totes".

El noi va mirar fixament l'escriptor, va agafar una estrella de mar de la sorra i la va llançar amb totes les seves forces per sobre les onades exclamant "per a aquesta... sí que té sentit!".

L'escriptor va marxar desconcertat, no podia entendre una conducta com aquella. 

Aquella tarda no va tenir inspiració per a escriure i per la nit no va dormir gens bé, somiava amb aquell noi i les estrelles de mar per sobre les onades. 

Al matí en despertar-se, va córrer cap a la platja, va buscar el noi i el va ajudar a salvar estrelles...

DE QUÈ FA GUST LA LLUNA?

De què fa gust la lluna?, escrit i il·lustrat per Michael Grejniec, i publicat per Kalandraka al 1999.

A partir d'una pregunta, mitjançant la cooperació i el treball en equip, s'arriba a la resposta. Hi apareixen repeticions i personatges que es van sumant, i els nens poden fer les seves prediccions i hipòtesis.

De què fa gust la lluna from Veure, pensar i sentir

ELS TRES PORQUETS - FAULA

Els tres porquets és un conte tradicional del segle XIX.

En aquest cas s'exalta el treball, com a moltes faules també protagonitzades per animals, com a La Cigala i la Formiga, d'Isop i l'enginy, un tret típic dels protagonistes dels contes populars.

Els tres porquets from Elodie G.

ES VEN GERMÀ PETIT

Es ven germà petit

Stefan Booner i Marja Meijer

La Laia està ben tipa del seu germà petit. Quan va néixer era molt bo i molt bonic, però ara s’ha convertit en un petit monstre. Quan fa dibuixos, ell els hi estripa, quan fa figuretes de fang ell les hi trenca totes,... fins que la Laia pren una decisió: vendrà el seu germà petit!

Font: Picasa Emocions Sentiments

LA VIDEOCONSOLA D'EN JORDI I EL PLAT DE MILL DE LA SALIMA

Dins el material didàctic d'Amnistia Internacional Catalunya, trobem contes per a nens i nenes sobre els drets dels infants. La finalitat d'aquestes propostes didàctiques és reflexionar sobre la Declaració Universal dels Drets Humans i la Declaració Universal dels Drets dels Infants, i treballar els continguts i objectius referents a les actituds i els valors en general.

També es pretén fer una transferència d'aquests valors a la vida quotidiana dels nens i les nenes, a la seva classe i al seu entorn més immediat. Tot això amb el propòsit de familiaritzar els alumnes amb l'afirmació que es fa en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans:

"La construcció d'un món més solidari, sense injustícia ni violència, només és possible si totes les persones ens esforcem a promoure arreu els drets i les llibertats d'aquesta Declaració.”

LA MISTERIOSA GOTA DE AGUA

"La abuela Araceli y la misteriosa gota de agua" és un conte per a nens i nenes a partir dels 3 anys. Està basat en la app per a a iPad del  mateix nom. 

El conte consta de 15 pàgines il·lustrades, amb àudio en castellà, i conté animacions a totes les seves pàgines. Està disponible a la l'appstore.

La història treballa aspectes d'intel·ligència emocional i de valors per als més petits. 

L'ORENETA VIATGERA

L'Oreneta Viatgera de Teresa Sabaté i Carme Solà, és un dels contes de la col·lecció "Els drets dels infants" de l'Editorial Salvatella. (ISBN: 978-84-8412-183-1)

A la pàgina de l'editorial defineixen així aquest recull de contes:

Els contes il·lustren de manera clara els drets fonamentals de tots els infants, pel fet de ser-ho. Són deu principis bàsics que és necessari divulgar i explicar als pares, educadors, metges, treballadors socials i a totes les persones i entitats que tenen cura dels infants. Els mateixos nens tenen dret a conèixer aquests principis.

Es necessari que els infants coneguin i respectin les diferents cultures i ètnies, siguin conscients de les situacions d'injustícia que es dona sovint al món i comprenguin que poden col·laborar a aconseguir una societat més justa.

De 6 a 9 anys.

Conte from Cristina i Montse

EL SOL QUE NO TENIA MEMÒRIA

Si voleu veure una versió animada molt bonica del conte feta per la Conxita Rodríguez Isart, cliqueu la imatge del sol.

TÍTOL: El sol que no tenia memòria

AUTOR/A: Enric Larreula

IL·LUSTRADOR/A: Conxita

EDITORIAL: Teide

ANY I LLOC D'EDICIÓ: Barcelona (2000)

ISBN: 84- 307- 2921- 6

SINOPSI: Aquest conte narra com un arbre que tenia fred demana ajuda a un ocell. Aquest diu que ell no ho pot fer però li demana ajuda a un núvol. De tal manera que decideix demanar ajuda al vent i entre aquets dos van anar a buscar al sol que s'havia oblidat de sortir. I així va ser com el sol va tornar a sortir i a partir d'aqui l'arbre va tornar a tenir fulles i d'aquesta manera no va passar fred.

APORTACIONS PEDAGÒGIQUES: Aquest conte pot servir per treballar amb els nens els valors d'ajuda i cooperació. De la mateixa manera que també ens pot servir per reflexionar sobre les connexions que existeixen entre les diferents persones que habitem el món.

EL GRA DE CAFÈ

Una filla es queixava al seu pare sobre la seva vida i com les coses li resultaven tant difícils. No sabia com fer per seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n'apareixia un altre.

El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col·locar sobre un foc fort. Aviat l'aigua de les tres olles estava bullint. En una va col·locar pastanagues, en una altra va col·locar ous i en l'última va col·locar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir ni una paraula. La filla va esperar impacient, preguntant-se que estaria fent el seu pare.

Als vint minuts el pare va apagar el foc, va treure les pastanagues i les va col locar en un recipient. Va treure els ous i els va col·locar en un plat.

Va colar el cafè i el va posar en una tassa. Mirant a la seva filla li va dir:

"Què veus?"

 "Pastanagues, ous i cafè"; va ser la resposta de la seva filla.

La va fer acostar i li va demanar que toqués les pastanagues.

Ella ho va fer i va notar que estaven toves. Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués. En treure-li la closca, va observar que l'ou estava dur. Després li va demanar que provés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia del seu ric aroma i del seu bon gust.

La filla va preguntar al seu pare: "Què em vols dir amb això, pare?"

Ell li va explicar que els tres elements s'havien enfrontat a la mateixa adversitat: l'aigua bullint, però que havien reaccionat en forma diferent.

La pastanaga quan va arribar a l'aigua era forta i dura, però després de passar per la prova s'havia tornat dèbil i fàcil de desfer. Havia canviat.

L'ou havia arribat a l'aigua fràgil i trencadís, la seva closca fina protegia un interior líquid; però després d'estar en l'aigua bullint, s'havia endurit. Havia canviat

I els grans de cafè? Eren els únics que després d'estar en l'aigua bullint, havien canviat a l'aigua!

"Com ets tu?", Li va preguntar a la seva filla. "Quan els problemes truquen a la porta, com respons? Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè?"

"Ets una pastanaga que sembla forta però que quan l'adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

"Ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’un desengany o un disgust et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins et tornes aspra i amb un esperit i un cor endurit?"

"O potser ets com un gra de cafè? El cafè canvia a l'aigua bullent, l'element que li feia mal. Quan més calenta està l’aigua, millor sabor pren el cafè. El gra de cafè reacciona als problemes de manera positiva, sense deixar-se vèncer, fent canviar les coses al seu voltant perquè siguin millors. Tant de bo puguis ser així!"

I tú, com enfrontes l'adversitat?
Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè??

EL MAG DE LES PORS

Hi havia una vegada, una sola vegada, en un dels països del nostre món, un home a qui tothom deia el Mag de les Pors.

El que cal saber, abans d'explicar res més, és que totes les dones, tots els homes i tots els nens i nens d'aquest país tenien un munt de pors innombrables.

Pors molt antigues, vingudes del fons de la humanitat, quan els homes no coneixien encara el riure, la confiança i l’amor.

Pors més recents, nascudes en la infantesa de cadascú, quan allò incomprensible de la realitat es topa contra la innocència d’una mirada, l’estranyesa d’una paraula, l’admiració d’un gest o l’esgotament d’un somriure.

El que és segur és que tots, tan aviat com sentien parlar del Mag de les Pors, no dubtaven a emprendre un llarg viatge per a trobar-se amb ell perquè esperaven així poder fer desaparéixer, suprimir les pors que ell o ella portaven dins del cos i dins del cap.

No sabia ningú com es produïa la trobada. Hi havia entre els qui tornaven del viatge molt de pudor a compartir el que havien viscut. El fet cert era que el viatge de tornada era sempre més llarg que el d’anada.

Un dia, un noi va revelar el secret del Mag de les Pors. Però el que va dir va semblar tan simple que no el va creure ningú.

«Va venir cap a mi – va explicar – em va agafar les dos mans entre les seves i em va xiuxiuejar: ‘Darrere de cada por hi ha un desig. Hi ha sempre un desig sota de cada por, per molt menuda o terrorífica que pugui ser! Sempre hi ha un desig, has de saber-ho.’

«Tenia la boca molt prop de la meua orella i feia olor de pa d’espècies – confirmà el noi, cosa que va fer riure els qui l’escoltaven –. Em va dir també: ‘Passem la vida amagant els nostres desitjos, és per això que hi ha tantes pors al món. El meu treball, el meu únic secret, és concedir a cadascú que s’atreveixi a buscar, que s’atreveixi a escoltar i que s’atreveixi a respectar el desig que hi ha sota de cadascuna de les seves pors.»

El noi, contant tot ixò, sentia que no el creien. I es va posar a dubtar de nou dels seus propis desitjos. No va ser sinó uns anys més tard quan va trobar la llibertat d’escoltar-los i d’acceptar-los en ell.

Tanmateix, un dia un home va decidir posar en qüestió el Mag de les Pors. Sí, volia fer-lo fracassar. Va fer el viatge, s’hi va presentar amb una por que va enunciar així: «Tinc por dels meus desitjos!»

El Mag de les Pors li preguntà: «Pots dir-me el desig més aterridor que hi ha en tu?»

– Tinc el desig de no morir mai! – murmurà l’home.

– En efecte, és un desig terrible i fantàstic, aquest que tu tens. – Després d’un temps en silenci, el Mag de les Pors va suggerir:– I quina és la por que hi ha en tu, darrere d’aquest desig? Perquè has de saber que darrere de cada desig hi ha també una por que s’arrecera, i de vegades inclús hi ha unes quantes pors.

L’home va dir d’una tirada:

–Tinc por de no tenir el temps de viure tota la meva vida!

–I quin és el desig d’aquesta por?

–Voldria viure cada instant de la meva vida de la manera més intensa, més viva, més feliç, sense malgastar-la!

–Doncs aquí tens el teu desig més temible –murmurà el Mag de les Pors amb una veu molt suau–. Cuida aquest desig, és un desig preciós, únic. Viure cada instant de la vida de la manera més intensa, més viva i més feliç... sense malgastar-la! És un desig molt bonic. Si respectes aquest desig, si li fas un lloc real en tu, no tindràs més por de morir. Au, ja pots tornar a casa...

Però vosaltres que llegiu, que potser m’escolteu, direu de seguida: «Aleshores, cadascú de nosaltres pot arribar a ser un mag de les pors!»

I tant que és possible! Si cadascú es dedica a descobrir el desig que hi ha en ell, sota de cada una de les seues pors! Sí, cadascú de nosaltres pot atrevir-se a descobrir, a dir o a proposar els seus desitjos, amb la sola condició d’acceptar que potser no es compleixin. Cadascú ha d’aprendre la diferència entre un desig i la seva realització...

«Aleshores, tots els desitjos no poden realitzar-se, malgrat es desitgi molt?»

No, solament alguns. I no sap ningú d’entrada quin dels desitjos serà escoltat, quin es complirà, quin serà rebutjat, quin serà engrandit fins als estels! Aquest és el gran secret de la vida. Que és imprevisible, insubmissa i, alhora, immensament generosa davant els desitjos dels éssers humans.

Alguns rumors diuen que el Mag de les Pors podria venir un dia per aquí.

T’es toi quand tu parles. Jalons pour une grammaire relationelle, Jacques Salomé, Paris, 1991.