ELS TRES SAVIS PRUDENTS DELS PITEUS - Sant Llorenç de Morunys

Aquí teniu la llegenda més coneguda de Sant Llorenç, i fixeu-vos si serà important que fins i tot d'ella en ve el renom de Piteus per als habitants de Sant Llorenç de Morunys, diu així:

Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, es presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador:

- Ens donareu posada per aquesta nit?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu?

- Anem a la fira de Manresa i som els savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents dels Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb el seu marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar la seva  saviesa.

Quan van haver sopat, els van acompanyar a una cambra que era a dalt, lluny del soroll de la casa, no hi havia altra finestra que una que van tapar amb un armari portàtil. Els tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jeure, obriren los ulls, es van llevar, i el més savi dels tres va anar a obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, no veient mica de claror enlloc, exclamà:

- És fosc corn una gola de llop.

I se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i sentint-hi olor de formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:

- Quina olor de Formatge que fa el món!

I se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona, es llevà, cansat de rodar pel llit, el savi tercer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:

-La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.

Els de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir a riure.

A la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegueren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:

- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.

Llavors els tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar el camí cap a Manresa, giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carbassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló. Ell els respongué que eren ous d'euga.

- Nosaltres anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, us estaríem molt agraïts!
- La veritat -respongué sorneguerament l'hostaler- els volíem tots per nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, enporteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes monedes que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carbassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien els seus veïns al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'euga.

Però, mentre passaven distrets per un cim de carena, se'ls esmunyí la carbassa d'entre mans i començà de rodolar costes avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i els trossos, escampant-se en la baixada, van despertar una llebre que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, van creure els Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i el desconsol d'haver-la perduda fou més gran.

- Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos al poble- Si hagués arribat bé a casa, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.

***********************************************

EL CASTELL DE GÓSOL - Llegenda del Berguedà

Castell de Gósol .
http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/

El castell de Gósol era el més gran i el més fort de tota aquesta part del Pirineu. Tenia una torre tan alta que des del seu cim diuen que es veia el mar. Els vassalls del senyor que podien pujar dalt de tot de la torre i contemplar el panorama que s'estenia al seu davant, i amb ell el mar, es tenien per venturosos i consideraven el cas com un honor i una distinció.

El senyor de Gósol tenia setze fills i una sola filla, que s'estimava com les ninetes dels seus ulls. El senyor tenia un servent jove, valent i gentil com cap d'altre mai s'hagués vist. El servent, a les hores de lleure, solia anar a esplaiar-se al cim de la torre per tal de fruir del gran panorama, costum que també tenia la filla del senyor. A força de molt anar l'un i l'altra a passar estones a la torre, veure's i conversar, de la conversa va venir la franquesa i de la franquesa l'enamorament.

Quan el senyor de Gósol es va adonar que la seva filla festejava d'amagat amb el seu servent va tenir un gran disgust, ja que de cap manera no podia tolerar que la seva filla única, per molt que l'estimés, no es casés amb un senyor, com pertocava al seu rang i a la seva nissaga. Per tal d'evitar tota complicació, decidí casar ràpidament la seva filla amb el senyor de Lladurs, que ja alguna vegada li havia fet indicacions en aquest sentit. I per gosat i atrevit féu tancar el servent a la presó més fosca del castell.

Van celebrar-se unes bodes molt pomposes, com pertocava a persones de tanta categoria. I perquè en ocasió d'unes festes tan grans no hi hagués ningú al castell que hagués de plorar, la núvia va demanar al seu pare que tragués de la presó al servent. El senyor va escoltar la demanda de la seva filla i va donar llibertat a tots els presos que tenia tancats.

El senyor de Lladurs era un home adust, poc expansiu i poc parlador, tenia una afició boja per la cacera i només pensava en isards, cérvols, senglars, óssos i altres feres. Es passava el dia caçant i moltes nits dormia fora de casa. I quan hi era, gairebé no obria boca i només pensava en la seva fal·lera. Tant és així que al cap d'un any de matrimoni no havia tingut amb la seva esposa més d'una dotzena de converses una mica llargues. Aquesta fredor feia molt més viu en el cor de la dama el record del seu primer amor amb el servent, que seguia estimant calladament.

Heus aquí que, al cap de molt temps, un dia el senyor de Gósol va enviar el servent que havia estat galant de la seva filla a una comanda urgent. Quan va ser fora, va reparar que la dama s'encaminava cap a la torre més alta, on tant havia fruït i festejat amb el servent. El pare va notar que el servent trigava a tornar més temps del que necessitava per a complir l'encàrrec, i va témer que potser estava al peu de la torre parlant amb la seva filla. Tot seguit va sortir del castell i, allà lluny, va veure el servent tot embadalit que mirava la torre amb ulls de gran enamorament. El senyor, irat, s'hi va acostar fins a tocar-lo, sense que el fadrí se n'adonés de tant encantat que estava i, sense dir-li paraula, el senyor ventà una forta bufetada al noi, que tot ell va trontollar. Quan el servent va reaccionar es va treure l'espasa, es tirà damunt del senyor, el va fer caure a terra, i li anava a tallar el coll, però sobtadament es va detenir, pensant que era el pare de la seva estimada, i aquest record el va moure a respectar-li la vida. El servent se'n va anar i no va tornar mai més al castell.

D'altra banda, ja feia molt de temps que els senglars devastaven aquella contrada, sobretot de nit. Malmetien els sembrats i altres conreus i atacaven el bestiar. Havien sortit nombroses partides de caçadors que els havien donat batudes i els havien morts tots, llevat d'un que era el més vell i, sobretot, el més astut de tots ells. Ja li deien l'Avi Porc. Quan l'animal es va veure sol perquè li havien mort tota la companyia, va tornar-se encara més terrible que abans, i no es limitava a atacar el bestiar, sinó que s'encarava amb la gent, sobretot amb els infants i la gent jove, i havia mort i esquarterat diverses persones. Era l'estrall de totes aquelles muntanyes i la gent no gosava sortir en despoblat. Calia prendre un bon determini per tal de veure si es podia matar aquella fera terrible.

Els caçadors més decidits es van reunir i van decidir cridar més gent per fer una bona batuda. Va fixar un dia i van comparèixer caçadors de tot arreu, perquè la fama de la bèstia que anaven a caçar era molt estesa. Tothom va creure que el millor caçador de tots era el senyor de Lladurs, i decidiren fer-lo capità de la cacera.

El senyor de Gósol va dir al seu gendre que era massa eixut amb la seva esposa, i que era convenient que la convidés a anar amb ell de cacera, perquè molts dels seus caçadors anaven acompanyats de les seves esposes i filles. I el senyor de Lladurs, que s'estimava deu vegades més qualsevol dels seus servents ganduls que la seva dona, es va veure obligat a convidar-la a aquella important cacera. Pare i marit van creure que el millor punt per a poder veure la fera era un pontet que s'estenia damunt del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, ja que des d'allí es dominava tota la vall del riu i tots els cims. I allà va situar-se la dama de Gósol amb el seu marit, que estava al seu costat com un ninot i no es recordava d'ella perquè tenia tota l'atenció i tot l'afany posats en la cacera.

Pont de Far - Congost de Fígols
http://elblogdelablu.blogspot.com.es/

Caçadors, cavalls, gossos, corns, trompetes, tot estava en joc per agafar el murri senglar, que la sabia més llarga que tots ells. Entre tots van acorralar la fera, precisament ben a la vora del pont, des d'on s'ho mirava el matrimoni, però amb tanta gentada i amb tants bons caçadors, a ningú se li va acudir que el senglar podia passar a l'altra banda del riu per damunt del pont, com va fer quan es va veure acorralat. Quan el senyor de Lladurs va veure que el senglar enfilava el pont amb un pam de boca oberta i amb set pams d'ullals que ensenyava i grinyolant com un dimoni, es va espantar i, sense recordar-se de la seva dona, es va tirar al riu; el senglar, amb quatre queixalades de ràbia i de fúria, va matar la pobre dama de Gósol. Després va fugir per l'altra banda del riu, sense que ningú el molestés per res, ja que entre els caçadors va estendre's el pànic i una gran confusió.

Al cap d'una mes va córrer la veu que s'havia trobat el senglar mort d'una ganivetada al cim del pont del Llobregat. Molt aviat va arribar la notícia al senyor de Gósol, que havia manat que ningú no toqués la bèstia del mateix lloc on havia estat trobada. Tot seguit hi va anar ell i va reconèixer el ganivet que la fera tenia clavat al cor. Va veure que era el ganivet del seu servent, l'enamorat de la seva filla. S'estirava els cabells perquè no li havia donat per marit el qui ella estimava, però aleshores ja era tard. Per esborrar el record de la desgràcia, va manar que fos enderrocat el pont. Va tornar-se com boig i a tothom i tothora no parava de murmurar:

- Ai, pares que teniu filles!,

no les caseu a disgust,

no els hi doneu un marit,

com el senyor de Lladurs.

A les ribes del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, hi ha un punt que la gent vella encara anomena Pas de l'Avi Porc, que correspon a l'indret on, segons la tradició, s'aixecava el pont on va succeir de la llegenda.

*******
Font: Pedraforca màgic, Isabel Artero i Novella, Farell editors, 2001.