Hi havia una vegada, una sola vegada, en un dels països del nostre món, un home a qui tothom deia el
Mag de les Pors.
El que cal saber, abans d'explicar res més, és que totes les dones, tots els homes i tots els nens i nens d'aquest país tenien un munt de pors innombrables.
Pors molt antigues, vingudes del fons de la humanitat, quan els homes no coneixien encara el riure, la confiança i l’amor.
Pors més recents, nascudes en la infantesa de cadascú, quan allò incomprensible de la realitat es topa contra la innocència d’una mirada, l’estranyesa d’una paraula, l’admiració d’un gest o l’esgotament d’un somriure.
El que és segur és que tots, tan aviat com sentien parlar del Mag de les Pors, no dubtaven a emprendre un llarg viatge per a trobar-se amb ell perquè esperaven així poder fer desaparéixer, suprimir les pors que ell o ella portaven dins del cos i dins del cap.
No sabia ningú com es produïa la trobada. Hi havia entre els qui tornaven del viatge molt de pudor a compartir el que havien viscut. El fet cert era que el viatge de tornada era sempre més llarg que el d’anada.
Un dia, un noi va revelar el secret del Mag de les Pors. Però el que va dir va semblar tan simple que no el va creure ningú.
«Va venir cap a mi – va explicar – em va agafar les dos mans entre les seves i em va xiuxiuejar: ‘Darrere de cada por hi ha un desig. Hi ha sempre un desig sota de cada por, per molt menuda o terrorífica que pugui ser! Sempre hi ha un desig, has de saber-ho.’
«Tenia la boca molt prop de la meua orella i feia olor de pa d’espècies – confirmà el noi, cosa que va fer riure els qui l’escoltaven –. Em va dir també: ‘Passem la vida amagant els nostres desitjos, és per això que hi ha tantes pors al món. El meu treball, el meu únic secret, és concedir a cadascú que s’atreveixi a buscar, que s’atreveixi a escoltar i que s’atreveixi a respectar el desig que hi ha sota de cadascuna de les seves pors.»
El noi, contant tot ixò, sentia que no el creien. I es va posar a dubtar de nou dels seus propis desitjos. No va ser sinó uns anys més tard quan va trobar la llibertat d’escoltar-los i d’acceptar-los en ell.
Tanmateix, un dia un home va decidir posar en qüestió el Mag de les Pors. Sí, volia fer-lo fracassar. Va fer el viatge, s’hi va presentar amb una por que va enunciar així: «Tinc por dels meus desitjos!»
El Mag de les Pors li preguntà: «Pots dir-me el desig més aterridor que hi ha en tu?»
– Tinc el desig de no morir mai! – murmurà l’home.
– En efecte, és un desig terrible i fantàstic, aquest que tu tens. – Després d’un temps en silenci, el Mag de les Pors va suggerir:– I quina és la por que hi ha en tu, darrere d’aquest desig? Perquè has de saber que darrere de cada desig hi ha també una por que s’arrecera, i de vegades inclús hi ha unes quantes pors.
L’home va dir d’una tirada:
–Tinc por de no tenir el temps de viure tota la meva vida!
–I quin és el desig d’aquesta por?
–Voldria viure cada instant de la meva vida de la manera més intensa, més viva, més feliç, sense malgastar-la!
–Doncs aquí tens el teu desig més temible –murmurà el Mag de les Pors amb una veu molt suau–. Cuida aquest desig, és un desig preciós, únic. Viure cada instant de la vida de la manera més intensa, més viva i més feliç... sense malgastar-la! És un desig molt bonic. Si respectes aquest desig, si li fas un lloc real en tu, no tindràs més por de morir. Au, ja pots tornar a casa...
Però vosaltres que llegiu, que potser m’escolteu, direu de seguida: «Aleshores, cadascú de nosaltres pot arribar a ser un mag de les pors!»
I tant que és possible! Si cadascú es dedica a descobrir el desig que hi ha en ell, sota de cada una de les seues pors! Sí, cadascú de nosaltres pot atrevir-se a descobrir, a dir o a proposar els seus desitjos, amb la sola condició d’acceptar que potser no es compleixin. Cadascú ha d’aprendre la diferència entre un desig i la seva realització...
«Aleshores, tots els desitjos no poden realitzar-se, malgrat es desitgi molt?»
No, solament alguns. I no sap ningú d’entrada quin dels desitjos serà escoltat, quin es complirà, quin serà rebutjat, quin serà engrandit fins als estels! Aquest és el gran secret de la vida. Que és imprevisible, insubmissa i, alhora, immensament generosa davant els desitjos dels éssers humans.
Alguns rumors diuen que el Mag de les Pors podria venir un dia per aquí.
T’es toi quand tu parles. Jalons pour une grammaire relationelle, Jacques Salomé, Paris, 1991.
