Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexionar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexionar. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de març del 2014

LES ESTRELLES DE MAR - CONTE SUFÍ

Hi  havia una vegada un escriptor que vivia a la vora del mar; en una platja enorme on hi tenia una caseta per a passar-hi llargues temporades escrivint i buscant inspiració per als seus llibres. Era un home intel·ligent i culte, i amb molta sensibilitat per a les coses importants de la vida. 

Un matí mentre passejada per la riba de l'oceà va veure des de lluny una figura que es movia d'una manera molt estranya, com si estigués ballant. En apropar-se va veure que era un noi que es dedicava a agafar estrelles de mar de la sorra i a llançar-les un altre cop a l'aigua.


L'home li va preguntar al noi què estava fent. I ell li va respondre:
“Recullo les estrelles de mar que han quedat a la sorra i les torno al mar, la marea ha baixat massa i moltes moriran".

L'escriptor li va dir:
“Però això que fas no té sentit, primer és el seu destí, moriran i seran l'aliment d'altres animals, i a més hi ha milers d'estrelles en aquesta platja, mai tindras prou temps per a salvar-les a totes".

El noi va mirar fixament l'escriptor, va agafar una estrella de mar de la sorra i la va llançar amb totes les seves forces per sobre les onades exclamant "per a aquesta... sí que té sentit!".

L'escriptor va marxar desconcertat, no podia entendre una conducta com aquella. 

Aquella tarda no va tenir inspiració per a escriure i per la nit no va dormir gens bé, somiava amb aquell noi i les estrelles de mar per sobre les onades. 

Al matí en despertar-se, va córrer cap a la platja, va buscar el noi i el va ajudar a salvar estrelles...

dijous, 6 de febrer del 2014

SORRA A LES SABATES

Sorra a les sabates
Autor: Pep Molist
Il·lustrador: Maria Espluga

Avui és el dia. La Maria per fi s'ha quedat sola a la biblioteca i està decidida a fer el mateix que fan els seus germans: ficar-se dins d'un llibre. Però aviat s’adonarà que és més complicat del que es pensava. O potser molt més senzill del que s'imagina... Un conte meravellós sobre la màgia de la lectura i el poder de la imaginació.

dimarts, 28 de gener del 2014

SET RATOLINS CECS

Set ratolins cecs, (ISBN 978-84-936843-9-6) 
Autor: Ed Young 
Edicions Ekaré, Barcelona 2009 

Recomanem aquest llibre per a nens i nenes de totes les edats, a partir de 3 anys. 

Aquesta història parteix d’una faula d’origen hindú, ens porta a reflexionar sobre les errades en els nostres coneixements per basar-nos en una part de la realitat i no en el tot. 

Per crear saviesa és necessari conèixer totes les parts i no basar-nos en una petita part. 

Aquesta història, ens explica com set ratolins volen saber què és una cosa estranya que hi ha al seu estany.

Cadascú arriba a una conclusió diferent segons la part que ell ha tocat. Finalment, el darrer ratolí, decideix tocar-ho tot abans de treure’n una conclusió. 

A més, treballa els dies de la setmana i els colors, amb unes il·lustracions molt vistoses damunt un fons llis i negre. 

És un llibre que ens porta a reflexionar sobre la manera en què creem el nostre coneixement. 
El text de cada pàgina és molt breu i està en lletra d’impremta. 

L’autor d’origen xinès, actualment resident a Nova York, fa molts d’anys que es dedica a il·lustrar llibres infantils, amb els quals ha rebut molts premis.

dilluns, 13 de gener del 2014

dimecres, 30 d’octubre del 2013

LA VIDEOCONSOLA D'EN JORDI I EL PLAT DE MILL DE LA SALIMA

Dins el material didàctic d'Amnistia Internacional Catalunya, trobem contes per a nens i nenes sobre els drets dels infants. La finalitat d'aquestes propostes didàctiques és reflexionar sobre la Declaració Universal dels Drets Humans i la Declaració Universal dels Drets dels Infants, i treballar els continguts i objectius referents a les actituds i els valors en general.

També es pretén fer una transferència d'aquests valors a la vida quotidiana dels nens i les nenes, a la seva classe i al seu entorn més immediat. Tot això amb el propòsit de familiaritzar els alumnes amb l'afirmació que es fa en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans:

"La construcció d'un món més solidari, sense injustícia ni violència, només és possible si totes les persones ens esforcem a promoure arreu els drets i les llibertats d'aquesta Declaració.”

dimecres, 9 d’octubre del 2013

L'ORENETA VIATGERA

L'Oreneta Viatgera de Teresa Sabaté i Carme Solà, és un dels contes de la col·lecció "Els drets dels infants" de l'Editorial Salvatella. (ISBN: 978-84-8412-183-1)


A la pàgina de l'editorial defineixen així aquest recull de contes:
Els contes il·lustren de manera clara els drets fonamentals de tots els infants, pel fet de ser-ho. Són deu principis bàsics que és necessari divulgar i explicar als pares, educadors, metges, treballadors socials i a totes les persones i entitats que tenen cura dels infants. Els mateixos nens tenen dret a conèixer aquests principis.

Es necessari que els infants coneguin i respectin les diferents cultures i ètnies, siguin conscients de les situacions d'injustícia que es dona sovint al món i comprenguin que poden col·laborar a aconseguir una societat més justa.

De 6 a 9 anys.


dimecres, 19 de setembre del 2012

EL GRA DE CAFÈ

Una filla es queixava al seu pare sobre la seva vida i com les coses li resultaven tant difícils. No sabia com fer per seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n'apareixia un altre.

El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col·locar sobre un foc fort. Aviat l'aigua de les tres olles estava bullint. En una va col·locar pastanagues, en una altra va col·locar ous i en l'última va col·locar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir ni una paraula. La filla va esperar impacient, preguntant-se que estaria fent el seu pare.

Als vint minuts el pare va apagar el foc, va treure les pastanagues i les va col locar en un recipient. Va treure els ous i els va col·locar en un plat.

Va colar el cafè i el va posar en una tassa. Mirant a la seva filla li va dir:
"Què veus?"
 "Pastanagues, ous i cafè"; va ser la resposta de la seva filla.

La va fer acostar i li va demanar que toqués les pastanagues.
Ella ho va fer i va notar que estaven toves. Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués. En treure-li la closca, va observar que l'ou estava dur. Després li va demanar que provés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia del seu ric aroma i del seu bon gust.

La filla va preguntar al seu pare: "Què em vols dir amb això, pare?"
Ell li va explicar que els tres elements s'havien enfrontat a la mateixa adversitat: l'aigua bullint, però que havien reaccionat en forma diferent.

La pastanaga quan va arribar a l'aigua era forta i dura, però després de passar per la prova s'havia tornat dèbil i fàcil de desfer. Havia canviat.

L'ou havia arribat a l'aigua fràgil i trencadís, la seva closca fina protegia un interior líquid; però després d'estar en l'aigua bullint, s'havia endurit. Havia canviat

I els grans de cafè? Eren els únics que després d'estar en l'aigua bullint, havien canviat a l'aigua!

"Com ets tu?", Li va preguntar a la seva filla. "Quan els problemes truquen a la porta, com respons? Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè?"

"Ets una pastanaga que sembla forta però que quan l'adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

"Ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’un desengany o un disgust et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins et tornes aspra i amb un esperit i un cor endurit?"

"O potser ets com un gra de cafè? El cafè canvia a l'aigua bullent, l'element que li feia mal. Quan més calenta està l’aigua, millor sabor pren el cafè. El gra de cafè reacciona als problemes de manera positiva, sense deixar-se vèncer, fent canviar les coses al seu voltant perquè siguin millors. Tant de bo puguis ser així!"

I tú, com enfrontes l'adversitat?
Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè??


divendres, 7 de setembre del 2012

EL MAG DE LES PORS

Hi havia una vegada, una sola vegada, en un dels països del nostre món, un home a qui tothom deia el Mag de les Pors.

El que cal saber, abans d'explicar res més, és que totes les dones, tots els homes i tots els nens i nens d'aquest país tenien un munt de pors innombrables.

Pors molt antigues, vingudes del fons de la humanitat, quan els homes no coneixien encara el riure, la confiança i l’amor.

Pors més recents, nascudes en la infantesa de cadascú, quan allò incomprensible de la realitat es topa contra la innocència d’una mirada, l’estranyesa d’una paraula, l’admiració d’un gest o l’esgotament d’un somriure.

El que és segur és que tots, tan aviat com sentien parlar del Mag de les Pors, no dubtaven a emprendre un llarg viatge per a trobar-se amb ell perquè esperaven així poder fer desaparéixer, suprimir les pors que ell o ella portaven dins del cos i dins del cap.

No sabia ningú com es produïa la trobada. Hi havia entre els qui tornaven del viatge molt de pudor a compartir el que havien viscut. El fet cert era que el viatge de tornada era sempre més llarg que el d’anada.

Un dia, un noi va revelar el secret del Mag de les Pors. Però el que va dir va semblar tan simple que no el va creure ningú.

«Va venir cap a mi – va explicar – em va agafar les dos mans entre les seves i em va xiuxiuejar: ‘Darrere de cada por hi ha un desig. Hi ha sempre un desig sota de cada por, per molt menuda o terrorífica que pugui ser! Sempre hi ha un desig, has de saber-ho.’

«Tenia la boca molt prop de la meua orella i feia olor de pa d’espècies – confirmà el noi, cosa que va fer riure els qui l’escoltaven –. Em va dir també: ‘Passem la vida amagant els nostres desitjos, és per això que hi ha tantes pors al món. El meu treball, el meu únic secret, és concedir a cadascú que s’atreveixi a buscar, que s’atreveixi a escoltar i que s’atreveixi a respectar el desig que hi ha sota de cadascuna de les seves pors.»

El noi, contant tot ixò, sentia que no el creien. I es va posar a dubtar de nou dels seus propis desitjos. No va ser sinó uns anys més tard quan va trobar la llibertat d’escoltar-los i d’acceptar-los en ell.

Tanmateix, un dia un home va decidir posar en qüestió el Mag de les Pors. Sí, volia fer-lo fracassar. Va fer el viatge, s’hi va presentar amb una por que va enunciar així: «Tinc por dels meus desitjos!»
El Mag de les Pors li preguntà: «Pots dir-me el desig més aterridor que hi ha en tu?»
– Tinc el desig de no morir mai! – murmurà l’home.
– En efecte, és un desig terrible i fantàstic, aquest que tu tens. – Després d’un temps en silenci, el Mag de les Pors va suggerir:– I quina és la por que hi ha en tu, darrere d’aquest desig? Perquè has de saber que darrere de cada desig hi ha també una por que s’arrecera, i de vegades inclús hi ha unes quantes pors.

L’home va dir d’una tirada:
–Tinc por de no tenir el temps de viure tota la meva vida!
–I quin és el desig d’aquesta por?
–Voldria viure cada instant de la meva vida de la manera més intensa, més viva, més feliç, sense malgastar-la!
–Doncs aquí tens el teu desig més temible –murmurà el Mag de les Pors amb una veu molt suau–. Cuida aquest desig, és un desig preciós, únic. Viure cada instant de la vida de la manera més intensa, més viva i més feliç... sense malgastar-la! És un desig molt bonic. Si respectes aquest desig, si li fas un lloc real en tu, no tindràs més por de morir. Au, ja pots tornar a casa...

Però vosaltres que llegiu, que potser m’escolteu, direu de seguida: «Aleshores, cadascú de nosaltres pot arribar a ser un mag de les pors!»

I tant que és possible! Si cadascú es dedica a descobrir el desig que hi ha en ell, sota de cada una de les seues pors! Sí, cadascú de nosaltres pot atrevir-se a descobrir, a dir o a proposar els seus desitjos, amb la sola condició d’acceptar que potser no es compleixin. Cadascú ha d’aprendre la diferència entre un desig i la seva realització...

«Aleshores, tots els desitjos no poden realitzar-se, malgrat es desitgi molt?»

No, solament alguns. I no sap ningú d’entrada quin dels desitjos serà escoltat, quin es complirà, quin serà rebutjat, quin serà engrandit fins als estels! Aquest és el gran secret de la vida. Que és imprevisible, insubmissa i, alhora, immensament generosa davant els desitjos dels éssers humans.

Alguns rumors diuen que el Mag de les Pors podria venir un dia per aquí.

T’es toi quand tu parles. Jalons pour une grammaire relationelle, Jacques Salomé, Paris, 1991.

dimecres, 8 de febrer del 2012

EL NEN PETIT D'HELEN BUCKELIN - Conte per a pares

Hi havia una vegada, un nen petit que va començar a anar a l'escola. Ell era bastant petit i l'escola molt gran. Quan va descobrir que podia entrar a la classe des d'una porta que donava a l'exterior, va ser feliç i l'escola ja no li va semblar tant gran.

Un matí la mestra va dir:
- Avui farem un dibuix.
- Qué bé!- va pensar el nen-.
Li agradava dibuixar i podia fer de tot: vaques, trens, pollets, tigres, lleons, vaixells... Va agafar la caixa de llapis de colors i va començar a dibuixar, però la mestra va dir:
- Espereu, encara no heu de començar! Encara no he dit el què dibuixarem. Avui dibuixarem flors.
- Qué bé! - va pensar el nen -.
Li agradava fer flors i va començar a dibuixar flors molt boniques de color lila, taronja i blau. Però la mestra va dir:
- Espereu un moment, que jo us ensenyaré com!- i, agafant el guix va dibuixar una flor vermella amb una tija verda a la pissarra. Ara - va dir - ja podeu començar.
El nen va mirar la flor que havia fet la mestra i la va comparar amb les que havia pintat ell. Li agradaven més les seves, però no ho va dir. Va girar el full i va dibuixar una flor vermella amb la tija verda, tal i com havia fet la mestra.

Un altre dia, la mestra va dir:
- Avui farem plastilina.
- Qué bé! - va pensar el nen -.
Li agradava la plastilina i podia fer moltes coses amb ella: serps, ninots de neu, ratolins, camions... Va començar a estirar i amassar la bola de plastilina, però la mestra va dir:
- Espereu, encara no heu de començar! Avui farem un plat.
- Qué bé!- va pensar el nen -.
Li agradava fer plats i va començar a fer-ne de totes formes i tamanys. Llavors la mestra va dir:
- Espereu, que jo us ensenyaré com! - i els va ensenyar com per un plat fondo -. Ara ja podeu començar.
El nen va mirar el plat que havia fet la mestra i els que ell havia fet. Li agradaven més els seus, però no ho va dir. Va tornar a fer una bola de plastilina i va fer un plat fondo, com el de la mestra.

Molt aviat el nen va aprendre a esperar que li diguessin què i com havia de treballar. No va tornar a fer res més ell sol.

Va passar el temps i va passar que el nen i la seva família van marxar a viure a una altra ciutat, on el petit va haver d'anar a una altra escola. Aquesta era més petita i no tenia portes a l'exterior des de la seva classe. El primer dia de classe, la mestra va dir:

- Avui farem un dibuix.
- Qué bé!- va pensar el nen, i va esperar que la mestra digués el que s'havia de fer, però ella no va dir res. Només caminava per la classe mirant el que feien els nens. Quan va arribar al seu costat, li va dir:
- No vols fer un dibuix?
- Sí -va contestar el nen-, però, què s'ha de fer?
- Pots fer el que vulguis- va dir la mestra.
- Amb qualsevol color?
- Amb qualsevol color! - va respondre-li la mestra-. Si tots féssiu el mateix dibuix i utilitzéssiu els mateixos colors, com sabria jo el que ha fet cadascú?!
 El nen no va contestar, i acotant el cap, va pensar -no ho entenc-, i va dibuixar una flor vermella amb una tija verda.