CONTE DE NADAL - EL PASTORET I EL BE

Vet aquí que una vegada hi havia un pastoret que estava dormint.

Quan es va despertar va anar a buscar els seus quatre bens a la cleda i els va començar a comptar:

- Un, dos, tres ... Un, dos, tres ...

- En falta un! Falta el més petit de tots!

Va començar a cridar ben fort a la petita ovella que li faltava:

- Be!, Be! ... On ets?

Prop d'allà, a la vora del riu hi havia un pescador que recollia el fil de la seva canya.

El pastoret s'hi va acostar i li va preguntar:

- Pescador, has vist el meu be?

I el pescador va respondre:

- No, no l'he vist.

El pastoret va continuar el seu camí i va trobar-se un porquer amb tres porcs.

El pastoret s'hi va acostar i li va preguntar:

- Porquer, has vist el meu be?

I el porquer li va respondre:

- No, no l'he vist.

El pastoret va seguir buscant la seva ovella i darrera uns matolls es va sentir un soroll de pets que feia:

- Puf, puf ...Era el caganer ... 

El pastoret, tapant-se el nas amb els dits, s'hi va acostar i li va preguntar:

- Caganer, has vist el meu be?

I el caganer va responder:

- No, no l'he vist. 

- Puf, puf ...

Davant d'una bassa hi havia una pastoreta amb quatre oques donant voltes al seu voltant.

El pastoret s'hi va acostar i li va preguntar:

- Pastoreta, has vist el meu be?

I la pastoreta va respondre:

- No, no l'he vist.

Finalment, el pastoret va veure una cova dalt d'una muntanya i va pujar fins allà.

Dins la cova va aparèixer el seu petit be que el va avisar dient:

- El dimoni, el dimoni vigila!

- Què dius?

- El dimoni, el dimoni vigila!

Mentrestant, va sortir el dimoni de la cova i va espantar al pastoret:

- Sóc el dimoni banyut! Ja, ja, ja ...

Però el pastoret, una mica espantat, va cridar a tots els seus amics perquè l'ajudessin:

- Pescador, vine aquí dalt, corre! 

- Porquer, vine aquí dalt, corre! 

- Caganer, vine aquí dalt, corre! 

- Pastoreta, vine aquí dalt, corre! 

Ara tots els amics del pastoret eren al costat de la cova i van apallissar al dimoni banyut cridant:

- Torna-li el bè dimoni banyut, ets un carabrut!

A la fi el dimoni es va poder escapar, corrent com un llamp cap al més fons de la cova i el pastoret va poder recuperar el be que li havia pres.

Molt content, el pastoret va abraçar el seu petit be.

A la fi estarien passarien junts tot l'hivern.

FI

UN CONTE DEL TIÓ

Vet aquí que una vegada hi havia un pastoret que tenia fred i se li estava acabant la llenya per fer foc. Tot decidit, el pastor va agafar la seva destral i va sortir cap al bosc a buscar llenya. Quan va arribar al bosc va veure un tió molt i molt gros.

-"Oh! Un tió! Faré llenya"- va exclamar el pastoret. En alçar la destral va sentir una veu que li deia: -"Ai, ai, ai, que em faràs mal! Sóc el Tió!"- 

El pastor tot sorprès li va dir: -"Qui dius que ets?"-  I més sorprès encara va sentir com el tió li deia: -"Sóc el Tió de Nadal."-

-"El Tió de Nadal?"- va respondre el pastor -"I què vols?"-

I el Tió li va dir: -"Vull venir a casa teva."-

El pastor es va carregar el Tió a l’espatlla i se’l va portar cap a casa. En arribar va deixar el Tió a terra i llavors aquest va tornar a parlar:

-"Tinc fred, molt fred!"- El pastoret va anar a buscar una manta i el va tapar.

-"Gràcies!"– li va dir el Tió -"Ara tinc gana, molta gana! vull menjar!"-

El pastor va anar a buscar menjar per donar-li al Tió. Li va portar el que va trobar a la cuina: galetes, pomes, mandarines, nous, castanyes... Deixant-li el menjar a terra, al davant de la seva boqueta, li va dir: -"Té Tió, menja tot el que vulguis! Bon profit!"-

-"Moltes gràcies!"- va dir el Tió.

El pastor va tornar a sortir a la muntanya, doncs havia d’anar amb els seus xais.

Durant molts dies el pastor va tenir cura del Tió, li va posar menjar cada dia i el va tenir ben tapat amb la manta perquè no agafés fred.

Un dia el Tió li va dir: -"Com t’has portat tan bé amb mi i m’has cuidat tant, demà et donaré una sorpresa!"-

El pastor se’n va anar a dormir ben content pensant en la sorpresa del Tió i de bon matí, quan es va llevar, el va anar a veure i li va dir:

-"Bon dia, Tió! Gairebé no has menjat avui"-

I el Tió li va respondre: -"Bon dia, pastoret. Es que tinc mal de panxa. Has d’anar a buscar un bastó i et donaré la sorpresa."-

El bon pastor va sortir a buscar el bastó i, de passada, va convidar els seus amics Esteve i Maria que va trobar-se pel camí. En arribar a casa tots van saludar al Tió, però ell no els va contestar, per què els tions no parlen quan hi ha més gent. Llavors es van adonar que al costat del Tió hi havia una carta escrita que deia així:

-"Heu de cantar aquesta cançó mentre em piqueu amb el bastó"-

　

CANÇÓ DEL TIÓ

CAGA TIÓ, CAGA TORRONS,

D’AVELLANES I PINYONS,

SI NO EN CAGUES UN BON MUNT,

GARROTADES AL DAMUNT!!!

El pastor i els seus amics van anar dient la cantarella tot picant, i en aixecar la manta..... es van trobar que el Tió els havia cagat regals i llaminadures!!!

I conte contat, aquest conte, s’ha acabat.

********

Aquest és un dels molts contes que hi ha sobre la tradició del Tió de nadal. Si en busqueu algun per tenir a casa trieu i remeneu, aquí en teniu uns quants:

La soca de Nadal.

Teresa sabaté i Rodié

Ed. Salvatella

 

El meu tió

Ed. Susaeta

 

El tió de Nadal

Elena Ferro

Ed. Baula

 

Celebrem el tió

Ed. Baula

 

El tió de Nadal

Ester Balda, Rosa Gil , Maria Soliva

Ed.Barcanova

 

El meu tió

Ed. Nadal

 

Ja ha arribat el tió

Ed. Nadal

 

El tió dormilega

Ed. Nadal

 

Enllaç relacionat: PREPARANT EL NADAL... EL TIÓ DE NADAL

UNA HISTÒRIA DEL CAGANER

El Caganer és una de les figuretes més autèntiques dels pessebres nadalencs catalans. 

A primera vista només sembla un pagès defecant però, en realitat, aquest particular personantge amaga un missatge poderós: el seu excrement és el fertilizant que augura bones i abundants collites per a l'any que entra.

Per això, el Caganer a Catalunya és símbol d'alegria, 

bona sort i, sobretot, de creixement.

L'Origen

L'origen sembla que se situa entre el canvi dels segles XVII i XVIII, en ple Barroc, un moviment cultural i artístic que es caracteritzava per un realisme exagerat. Llavors no era només en el Pessebre sinó que s'ha trobat en rajoles que el representen explicant històries. Els caganers apareixen ja als pessebres catalans a finals del segle XVII, encara que no es van fer populars del tot fins al XIX. Ara, de bon principi la figura del caganer no era exclusiva del pessebre.

En l'àmbit catalanoparlant només pot trobar-se a Catalunya i al País Valencià. També se'n pot trobar a les illes Canàries. Tant a Portugal com a la regió de Múrcia com utilitzen figures semblants com són el cagador i el cagón, respectivament.

Encara que no es conegui amb exactitud quina és la raó en col·locar-lo, es creu que el caganer, amb les seves femtes fertilitza la terra, pel que se'l considera un símbol de prosperitat i bona sort per l'any vinent. La tradició del caganer està ben acceptada per l'església. La gent deia que amb les seves femtes abonava la terra i així la fertilitzava per l'any vinent. Amb ell hi havia la salut i la tranquil·litat de cos i ànima que cal per muntar el pessebre, amb el goig i l'alegria que comporta el Nadal a la llar. Col·locar aquesta figura al Pessebre porta bona sort i alegria; si no es col·loca, comporta desventures.

Curiosament, el caganer no és l'únic personatge nadalenc típic dels Països Catalans que defeca. Existeix una altra antiga tradició, el Tió, un tronc d'arbre que els nens escullen i que és portat al menjador de la sala. És cobert per una manta perquè no passi fred i és alimentat fins el dia de Nadal, on els nens i nenes de la casa, tot cantant-li típiquescançons de Catalunya, li donen cops amb un bastó perquè "cagui" neules, torrons, dolços i llaminadures.

LA LLEGENDA DE L'OLENTZERO

“Explica la llegenda que hi havia una vegada una fada que vivia als boscos d’Euskal Herria que, igual que totes les fades, era una fada bona que s’ocupava de les persones. La fada però, no anava sola, i és que sempre anava acompanyada d’unes divertides criatures que l’ajudaven en la seva feina, els Prakagorris.

Un dia, tot fent un passeig, la fada va arribar a una font on es va aturar a raspallar-se els cabells. Allà a la vora, entre unes fulles, els Prakagorris hi van descobrir abandonat un petit nadó. La fada va decidir que de nom es diria Olentzero i li va donar els dons del valor, la força i l’amor.

Va ser aleshores quan la fada va decidir deixar el nen davant d’una vella casa de fusta atrotinada, on vivia un matrimoni que desitjava amb totes les seves forces tenir un fill. Ells van acollir al nen com si fos seu, i va créixer feliç durant molt i molt temps.

Olentezero va treballar molt ajudant el seu pare a fer carbó, però els pares cada dia anaven envellint una mica més, l’Olentzero evidentment també, i s’anaven fent grans; fins que un dia van morir. L’Olentzero es va sentir enormement sol i és per això que va decidir ajudar als nens de l’orfenat que, com ell, també estaven sols.

Com que era molt hàbil, l’Olentzero va decidir fabricar joguines amb les seves pròpies mans, que portaria a la ciutat el dia que hi anés a vendre el seu carbó. Carregat amb un sac a l’esquena i damunt del seu ruc, l’Olentzero va arribar a la ciutat amb les joguines a l’esquena.

Això ho va fer durant molts anys, i els nens i les gents del poble se l’estimaven moltíssim. Però no tot podia ser bonic a la vida d’aquest bon home.

I és que un bon dia una tempesta temible va assolar la ciutat, deixant-ho tot arrasat i les gents espantades a les seves cases. Fou aleshores, quan l’Olentzero va poder arribar a la ciutat i va veure com un llamp queia al damunt d’una casa i es calava foc. 

Sense pensar-s’ho dues vegades, el valent home va entrar-hi i va rescatar als infants que havien quedat atrapats entre les flames al primer pis. Els nens van poder sortir per la finestra sans i estalvis, però quan l’Olentzero estava disposat a fer-ho també, una biga de fusta li va caure al damunt i l’heroi va morir.

La gent en veure la casa en flames es va espantar moltíssim, però de sobte on estava el cos de l’Olentzero va aparèixer una llum, com estava dins de casa, ningú va veure de que es tractava. Era la fada que va trobar l’Olentzero quan era nadó, i com que havia estat un home bo i havia mort per les gent que s’estimava, a partir d’aquell dia viuria eternament fabricant joguines pels nens orfes d’aquella ciutat i de tot Euskal Herria.

I amb l’ajuda dels Prakagorris, a partir d’aquell dia, pels volts del Solstici d’hivern, quan l’any ja està a punt de dir-nos adéu, l’Olentzero entrega els seus regals als nens orfes.”

La figura de l'Olentzero

Aquesta és una de les moltes històries que gira entorn del personatge de l’Olentzero. L’Olentzero és un personatge provinent de la mitologia basca i d’origen navarrès. S’encarrega de portar els regals el dia de Nadal a totes les llars d’Euskal Herria.

El personatge de l’Olentzero té unes característiques físiques molt particulars. Es tracta d’un carboner gros i d’aspecte brut, al que li agrada el bon menjar i el bon beure, i de no gaire intel·ligència. Es caracteritza perquè viu aïllat de la societat fent carbó vegetal , i només baixa a la ciutat una vegada a l’any, a l’hivern. En canvi, també se’l descriu com un ésser temible, misteriós i intel·ligent.

El nom està format per una paraula composta en dos parts: OLEN + (z)ARO, i tothom coincideix en interpretar que Zaro o Aro està associat al concepte de temps. De manera que Olentzero s’entén com l’època o el temps propici per alguna cosa.

Vist a L'Elefant Trompeta

UN CONTE DELS TRES REIS

Els Reis tenen tanta feina que, de vegades, s'obliden de qui són, d'on van i d'on vénen. Afortunadament, els camells que fan servir de mitjà de transport tenen memòria d'elefant i, cada dia, els recorden que són tres, que es diuen Melcior, Gaspar i Baltasar, que vénen d'Orient, que venen a Catalunya i que se'ls coneix per la màgica capacitat de repartir, en una sola nit, tots els regals del món seguint el camí marcat per una estrella.

Encara que es diguin Melcior, Gaspar i Baltasar, molta gent els confon i creu que Melcior és Gaspar (o Baltasar) i que Baltasar és Gaspar (o Melcior).

Precisament per evitar confusions, hi ha qui els anomena Rei Negre, Rei Ros i Rei Blanc. Mentre s'acosten a les poblacions, gronxats per les gepes peludes dels camells, els Reis pensen en els bons records que els porten els pobles, contemplen el mar, la muntanya i els edificis il·luminats i escolten les nadales que, incansablement, sonen pels altaveus de les botigues i dels grans magatzems.

De cop i volta, tots tres Reis tenen el mateix pensament, però Gaspar és el primer que ho diu: Què us semblaria si ens canviéssim les corones i els vestits i ens disfresséssim l'un de l'altre? Melcior i Baltasar s'entusiasmen amb la idea, perquè ja n'estan una mica tips, de ser sempre el Rei Ros, el Rei Blanc o el Rei Negre i, de tota la vida, els ha vingut de gust canviar de personalitat, ni que sigui per una nit.

Dit i fet: el Rei Blanc es pinta la cara i les mans amb el carbó dels nens que s'han portat malament per assemblar-se al Rei Negre i el Rei Negre es pinta els cabells amb un esprai groc fosforescent, de manera que si el veiéssim de lluny i a les fosques, podríem arribar a creure que s'assembla al Rei Ros. El Rei Ros ho té fàcil: s'enfarina els cabells i la barba i, en pocs minuts, és clavat al Rei Blanc (que, a hores d'ara, ja és aproximadament negre).

El fet d'haver-se disfressat i canviat les corones i les capes els diverteix molt i recorren totes les cases amb il·lusió, deixant regals allà on els havien enviat la carta i també als hospitals, a les presons i a tots aquells edificis on viu gent que s'estimaria més viure en un altre lloc. Com que són màgics, tenen l'habilitat de veure el contingut de cada regal i el que més il·lusió els fa és deixar unes sabates de regal just al costat de les sabates, formant una entranyable família de sabates. Per la manera com han deixat preparades les sabates i l'aigua per als camells, els reis endevinen que se'ls espera amb la mateixa il·lusió que dem ostren els nens quan, malgrat el fred i els problemes de trànsit, surten a rebre'ls a la multitudinària Cavalcada. Els camells, en canvi, troben que l'aigua és una delícia, sí, però també pensen que un dia és un dia i que els podrien oferir refrescos, licors, o vi blanc de la terra.

Però, a mesura que passen les hores, el maquillatge del Rei Blanc disfressat de Negre es va desfent; la farina del Rei Ros disfressat de Blanc va caient, la pintura groga del Rei Ros ja no sembla tan fosforescent.
Per això, quan un nen que s'ha despertat per anar al lavabo se'ls troba al mig del menjador de casa, descarregant una pila de regals, se'ls queda mirant fixament i, meravellat i somrient, els diu: —Ja sé que sou els Reis d'Orient, que us dieu Melcior, Gaspar i Baltasar, però aneu vestits i maquillats d'una manera tan estranya que ara no us sabria dir qui és el Rei Negre, qui és el Ros i qui és el Blanc.

— I et sembla que és important que siguem el que semblem? —pregunten els tres Reis.

— No. L'important és que hagueu vingut —respon el nen.