LLEGENDA DE L'ALEIX - Vallès Oriental

Vivia a Can Romaní, a Montmany, un home anomenat Aleix, molt vell, tant, que els més ancians del poble ja el recordaven vell quan eren petits, però alhora era també molt fort, i aquesta conjunció era cosa de meravella i tothom al poble pensava que era un bruixot i que havia fet un pacte amb el dimoni.

L'Aleix feia cas omís de les parleries de la gent, i sabia que mai li podrien fer mal, doncs sempre anava acompanyat per uns gossos grans que començaven a bordar tot just algú se li apropava i tothom li tenia por i els nois fugien espantats quan el veien venir.

Vista Figaró-Montmany, amb el riu Congost

L'Aleix tenia reserves de menjar al soterrani de casa seva i menjava sempre sense privar-se de res, com un marquès, encara en temps en els quals la gent havia de menjar pa florit i beure vi agre perquè era l'única cosa que hi havia. Més d'un cop havien pensat els habitants del poble en robar-li la collita, per així poder alimentar els seus, però la por que inspirava l'Aleix els dissuadia de posar en pràctica els seus pensaments.

Un dia, de cop i volta, l'Aleix desaparegué, i la veu corregué pel poble fins a tal punt que no es parlava d'una altra cosa, de tal manera que, prenent les precaucions necessàries, la gent del poble anà a Can Romaní per descobrir què li havia succeït a l'Aleix, però quan arribaren descobriren que la masia estava buida completament i no en restava res, ja fóren animals o mobles, i semblà que tot s'havia evaporat.

D'ençà d'aquell dia la gent no tornà a saber res de l'Aleix en molts mesos, fins que un dia un pastor de Can Sunyer assegurà que l'havia vist entre les alzines més altes d'un bosc, però ningú el cregué després de saber que tot allò existent a la masia propietat del bruixot s'havia esfumat.

Però uns pocs dies després un porquer també digué que l'havia vist pel serrat de Puiggraciós; alguns dies més tard un altre pagès també el veié, i així successivament fins al punt que tothom havia vist l'Aleix, i alguns fins i tot coincidien en haver-lo vist a dos llocs diferents a la mateixa hora. Tot i així, ningú no sabia on podia viure, doncs la seva masia continuava buida.

A alguns veïns se'ls ocorregué que potser vivia a l'església, que ja feia un temps que estava abandonada, de manera que, armats amb garrots per si calia fer front l'Aleix, anaren a comprovar-ho. Però pel camí el veieren dirigint-se al Puiggraciós, i entre tots decidiren finalment fer el que no havien gosat fer anteriorment. Pensaren que primer colpejarien els gossos i els farien fugir, per després enfrontar-se amb l'Aleix.

Vista d'un edifici del Santuari de Puiggraciós

No obstant això, mentre debatien, l'Aleix els havia vist i s'havia apropat a ells. Els veïns gairebé no van creure el que veien: l'Aleix anava sol, amb unes barbes llargues, molt mal vestit i, sobretot, molt brut.
L'Aleix parlà i els demanà per caritat una mica de diners per poder comprar menjar, ja que feia dies que no tastava res. Els veïns, penedits de les seves vils intencions cap a aquell pobre home, li donaren el que portaven i s'acomiadaren.

L'Aleix, mentre s'allunyava, somreia, doncs havia obtingut el que volia: fer creure a la gent del poble que era molt pobre, de manera que mai més ningú gosaria demanar-li diners, i no parlarien malament d'ell ni planejarien robar-li ni assassinar-lo.

Font: Llegendes catalanes (Rubén Rubio Barrera) / CC BY-NC-ND 3.0

LA VERGE DEL BLAU - Llegenda Lleidatana

Font: Mites de ponent.

Joan Bellmunt

La Verge del Blau.

"Mentre a la llar de foc bullia l’olla amb quatre fesols que havien de servir per a sopar aquell vespre, els infants tornaren a demanar per enèsima vegada:

-Avi, conta’ns un altre cop la història de la Verge del Blau !

-Però si ja us l’he explicat moltes vegades – féu el bon iaio, amb ulls plens de dolcesa i agraïment mirant la dotzena de cares que l’esguardaven embadalides.

-Sí, però es tan bonica... –reblaren alhora els llavis infantils, que denotaven que ja deixaven volar la seva imaginació en la contalla que, no dubtaven, els tornaria a contar el padrí.

I l’home ja no s’ho féu repetir. Acostà la llenya al foc per revifar-lo, perquè tot l’entorn agafés aquella màgica dimensió que desprèn la llum de la flama, i comença:

-Era un bon mestre arquitecte de la nostra Seu Vella, de nom Jordi Safont, i que també era un gran escultor.

Va rebre l’encàrrec d’esculpir una bella imatge de la Verge, la qual seria col·locada a la que actualment és coneguda com la Porta dels Apòstols. Si bé això és el que es conta històricament, hi ha el fet llegendari que ha esdevingut popular.

-Conta la llegenda que un bon mestre escultor va rebre l’encàrrec de fer dues imatges de la Mare de Déu, les quals anaven destinades a presidir les portes principals de dos edificis de Lleida, que eren la Seu Vella i l’antic hospital de Santa Maria.

-Hi havia, però , exigència de rapidesa en el lliurament de les dues imatges, per la qual cosa el bon escultor, per tenir les dues escultures acabades en la data fixada, es veié en la necessitat de dir a seu ajudant que comencés a tallar un bloc de pedra per a una imatge mentre el tallava i feia l’altra.

-L’un i l’altre es posaren a treballar amb força delit. L’aprenent, amb més il·lusió i enginy que el mateix mestre escultor.

-Anaren passat els dies i els blocs de pedra, com a tal, anaren desapareixent i deixaren pas a unes belles figures. L’escultor en veure la figura feta per l'aprenent, enfurismat, agafà el seu martell i el llançà a la cara de la imatge, amb la intenció de trencar-la, ja que no podia consentir que aquella obra fos tan perfecta. 

-El martell llançat amb força, impacta contra el rostre de la Verge. Llavors succeí un fet inexplicable, mític, llegendari..., ja que en comptes de trencar-se, la imatge va romandre sencera, però al lloc on havia impactat el martell va aparèixer un blau, un morat, com si enlloc de ser de pedra la Verge fos de carn i ossos.

-La veu corregué per tot Lleida. Tothom s’apressà a anar veure el prodigi. Durant molts dies no es parlà de res més a la ciutat. La imatge fou denominada per tothom com la “Verge del Blau”. A partir d’aquell moment la devoció a aquella imatge va arrelar fortament en el cor de tots els lleidatans, i cada any se celebra la seva festa el dia 2 de febrer tot recordant aquesta llegenda.

-És d’aquesta manera, i per aquest motiu, que encara avui tothom coneix aquella imatge amb el nom de la Verge del Blau. Qui vulgui, pot acostar-se i veure com el front de la imatge llueix aquella marca del martell. Aquell blau que li sortí al front...”

L’avi va callar. El foc s’havia anat apagant a poc a poc, i tan sols en atiar-lo guspirejava alguna flama sortida de les brases, que continuaven donant una agradable escalfor a l’estanca. Ningú no s’atrevia a rompre el silenci que va seguir aquella romàntica explicació, que embolcallava els presents, com la fosca que arreu ja regnava.

Al carrer, els primers flocs de neu començaven a caure, tot cobrint la ciutat d’aquell color pur que lluïa l’avi en els seus cabells, el qual, cada nit, embadalia els menuts i els grans amb les seves narracions de llegendes i rondalles."

Més informació:

La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau, va presidir durant segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella de Lleida. 

Amb els anys la imatge ha acabat baixant a la ciutat i actualment ocupa un lloc d’honor a l’altar major de la catedral nova. 

Els lleidatans li tenen molta devoció, sobretot aquells que es dediquen al ram de l’art i de l’ensenyament. 

Els mestres li demanen alumnes que ben aviat els superin en coneixements, ja que aquest fet, lluny d’avergonyir-los, els ha de confirmar com a mestres excel·lents.

ELS TRES SAVIS PRUDENTS DELS PITEUS - Sant Llorenç de Morunys

Aquí teniu la llegenda més coneguda de Sant Llorenç, i fixeu-vos si serà important que fins i tot d'ella en ve el renom de Piteus per als habitants de Sant Llorenç de Morunys, diu així:

Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, es presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador:

- Ens donareu posada per aquesta nit?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu?

- Anem a la fira de Manresa i som els savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents dels Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb el seu marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar la seva  saviesa.

Quan van haver sopat, els van acompanyar a una cambra que era a dalt, lluny del soroll de la casa, no hi havia altra finestra que una que van tapar amb un armari portàtil. Els tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jeure, obriren los ulls, es van llevar, i el més savi dels tres va anar a obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, no veient mica de claror enlloc, exclamà:

- És fosc corn una gola de llop.

I se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i sentint-hi olor de formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:

- Quina olor de Formatge que fa el món!

I se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona, es llevà, cansat de rodar pel llit, el savi tercer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:

-La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.

Els de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir a riure.

A la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegueren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:

- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.

Llavors els tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar el camí cap a Manresa, giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carbassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló. Ell els respongué que eren ous d'euga.

- Nosaltres anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, us estaríem molt agraïts!
- La veritat -respongué sorneguerament l'hostaler- els volíem tots per nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, enporteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes monedes que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carbassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien els seus veïns al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'euga.

Però, mentre passaven distrets per un cim de carena, se'ls esmunyí la carbassa d'entre mans i començà de rodolar costes avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i els trossos, escampant-se en la baixada, van despertar una llebre que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, van creure els Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i el desconsol d'haver-la perduda fou més gran.

- Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos al poble- Si hagués arribat bé a casa, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.

***********************************************

LA TORRE DE LA MINYONA - Llegenda de Cardona

Cardona, la nostra vil·la veïna, es situa en una muntanya habitada des de l'època dels ibers, cinc-cents anys abans de Crist. La seva època daurada fou durant l'Edat Mitjana, quan el seu magnífic castell protegia les mines de sal, font de riquesa, i fou tal la seva importància que els senyors de Cardona eren anomenats els reis a l'ombra degut a la gran influència que tenien. 

Durant la Guerra de Successió Cardona fou l'últim reducte en rendir-se, el 18 de setembre de 1714. El castell és el primer que crida l'atenció quan ens apropem a la vil·la, el centre històric de la qual és d'origen medieval i es manté molt similar a aquella època. El castell és avui dia és un parador nacional i per tant d'administració privada, però és possible visitar lliurement els exteriors del castell i enfilar-se a la torre de la Minyona i, amb visita guiada, és possible accedir a l'interior de la torre i de l'església de Sant Vicenç de Cardona.

LA TORRE DE LA MINYONA

Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.

A les justes, el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.

En un d'aquests sopars el van fer seure davant la filla del senyor de Cardona, l'Adelaida, i ja el primer cop que es van mirar als ulls, es van encendre amb tant d'amor que gairebé no van menjar res del sopar. Van estar tot el sopar sense gosar a parlar, però sense deixar de mirar-se furtivament.

Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es trobava allà. Aquesta envermellí quan va veure l'Abdalà, però no es va moure del lloc. Ell la va agafar de la mà i li va dir:

- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els vostres ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan bonics que no crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro el meu amor etern.

I dit això, li va fer un petó als llavis. L'Adelaida es va posar vermella com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà l'alè digué:

- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi. És tan gran que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és tan impossible com que el dia i la nit apareguin junts, doncs els nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les nostres famílies mai consentirien el nostre amor.

Pronunciant aquestes últimes paraules, l'Adelaida començà a plorar, però molt tendrament l'Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:

- Senyora meva, no us entristiu per coses que encara no han succeït i que molt probablement mai succeiran. Jo us dic que esperem junts el futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell morena i ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si us plau.

L'Abdalà tornà a besar a l'Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran pena i tristesa, van decirdir que es veurien secretament un cop per setmana, de nit, quan l'Adelaida fes tres senyals de llum.

Les trobades entre els dos amants van durar un cert temps, canviant de lloc cada dia: a la torre, als patis del castell, a les sales privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i suportar l'espera, i tan va créixer el seu amor que van deixar de serprudents, de manera que aviat van començar a trobar-se més sovint, fins a acabar veient-se cada dia.

Aquesta imprudència va fer que un dels tres germans de l'Adelaida els enxampés un cop. Ràpidament hi va dir al seu pare, el qual, considerant l'amor d'amagat com una gran ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i al seu llinatge, envià d'immediat un missatger als àrabs declarant-los la guerra, i va fer comunicar als musulmans que residien a la vil·la que tenien tot just un dia per abandonar-la.

Abdalà va fugir immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no el va poder castigar, però sí que ho va fer molt severament amb la seva filla Adelaida, la qual va tancar a la torre ordenant a tothom que a partir d'aquell moment ningú li tornés a dir mai que havia estat pare d'una filla. I a més a més, per tal que l'Adelaida no pogués comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic aliment que rebia, era cec i mut.

La guerra contra els àrabs durà anys, i en tot aquest temps l'Adelaida no veié mai el Sol. L'Abdalà lluitava amb totes les seves forces per tal de recuperar la seva estimada, però els cristians tenien més homes al seu bàndol i comptaven amb la protecció que els brindava el castell.

Un dia el senyor de Cardona va anar a un consell a Barcelona, amb altres senyors de Catalunya, i en acabar la reunió tots els assistents li pregaren que fos clement i perdonés la seva filla, doncs només havia estat víctima de l'amor i en cap moment havia volgut ofendre'l. El senyor es va penedir del que havia fet i amb llàgrimes als ulls tornà a Cardona el més ràpidament possible.

En arribar ordenà al servent que obrís la porta de la torre i quan entrà veié a la seva filla estirada al terra, morta, amb les puntes dels dits plenes de sang, i quan el senyor en buscà l'origen veié que la seva filla havia gravat amb els seus dits darrere de la porta de fusta una creu, demostrant que el seu amor no l'havia obligat a renunciar a la seva fe. Abdalà conegué els fets el mateix dia i ordenà retirar les tropes, cessant les lluites, doncs considerava que ja no tenia cap sentit fer-ho si no podia recuperar el seu amor.

Des de llavors cada nit, cap a l'hora en que Adelaida i Abdalà es van trobar per primer cop a la torre, es veu un genet àrab apropant-se al castell i s'escolten veus alegres dalt de la torre, que des d'aleshores, passà a anomenar-se torre de la Minyona.

EL PARE LLOP - Llegenda del Berguedà

Com a mínim d’ençà de les darreries de l’edat mitjana, i fins ben entrat el segle XX, vivia a la Cova dels Orriols un estrany personatge conegut com a Pare Llop. 

Aquest individu, innegablement humà però amb determinades faccions pròpies d’un animal salvatge, presentava un aspecte embrutit i ferotge, i tenia un gran domini sobre els llops ja que governava i conduïa els ramats dels voltants de la Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug. 

El seu poder i les seves arts eren tan extraordinàries que tothom l’havia arribat a considerar com un autèntic bruixot, motiu pel qual també se’l coneixia amb el sobrenom de l’Encantador dels Llops, ja que aquests animals el seguien on anés i l’obeïen cegament, sense pensar-s’ho dues vegades.

Mentre feia bonança, el Pare Llop preferia passar les nits al ras, sempre zones muntanyenques, a l’interior de boscos abruptes i feréstecs, i esperava que el fred comencés a fer-se present per tal de refugiar-se a la seva cova. Un hivern molt fred, però, com pocs en recordaven els més vells de la contrada, ni tan sols el Pare Llop no va poder resistir el fred i la humitat de la Cova els Orriols i va anar a demanar aixopluc a una gran pagesia de la Pobla de Lillet. L’inhòspit aspecte de l’inesperat hoste causà mala impressió i una gran repugnància en els amos de la casa, que aleshores era la més rica i pròspera de la vall de Lillet, motiu pel qual li negaren alberg i el tractaren de males maneres. 

Resulta que en aquella casa hi havia un ramat de xais enorme, format per centenars de caps de bestiar, i també disposaven del millor ramat d’eugues de tota la contrada. Just a partir d’aquesta negativa, els estols de llops més nombrosos i ferotges vistos mai per la zona es tiraven constantment sobre els xais i les eugues de la masia. Tan durs i continus van ser aquests atacs que, tot i els esforços de l’amo de la casa per tal de refer els dos ramats, finalment els llops van aconseguir destruir-los.

Quan el pagès ja es veia arruïnat, es van organitzar diverses batudes amb els caçadors més destres de la contrada, però mai no van aconseguir ferir ni atacar un sol llop, encara que aquests encapçalats pel Pare Llop anaven provocant, passejant davant dels nassos dels caçadors. Ni tan sols un dels nombrosos trets que van disparar no va aconseguir fer diana.Veient clar l’origen de la seva desgràcia, el pagès va entendre que només podia resoldre la situació reconciliant-se amb el Pare Llop. 

És per això que, ja ben entrada la primavera, un bon dia el va anar a trobar, li va demanar disculpes i li va oferir aixopluc sempre que ho necessités. D’ençà d’aquell moment, ni un sol llop va atacar cap més xai ni euga de la casa. Durant dècades, en senyal de gratitud, els amos de la casa i els seus descendents pagaren un tant anual al Pare Llop, amb la qual cosa garantien que no els tornés a passar cap desgràcia semblant. A més, li oferien menjar i casa sempre que ho necessitava. Les altres masies del voltant ben aviat es van afegir a aquesta costum per tal de protegir-se. La presència del Pare Llop i els seus seguidors va ser tant reiterada i constant que fins i tot es popular entre els pagesos i la gent de muntanya de la zona una oració anomenada Parenostre del Llop, oració destinada a protegir els ramats i les persones dels atacs del llop. 

L’estranya figura del Pare Llop i l’oració que els protegia van anar desapareixent de manera gradual durant el primer terç del segle XX, coincidint justament amb les grans batudes que van acabar per extingir aquests animals salvatges d’aquestes contrades.

Font: Un món de natura

EL CASTELL DE GÓSOL - Llegenda del Berguedà

Castell de Gósol .
http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/

El castell de Gósol era el més gran i el més fort de tota aquesta part del Pirineu. Tenia una torre tan alta que des del seu cim diuen que es veia el mar. Els vassalls del senyor que podien pujar dalt de tot de la torre i contemplar el panorama que s'estenia al seu davant, i amb ell el mar, es tenien per venturosos i consideraven el cas com un honor i una distinció.

El senyor de Gósol tenia setze fills i una sola filla, que s'estimava com les ninetes dels seus ulls. El senyor tenia un servent jove, valent i gentil com cap d'altre mai s'hagués vist. El servent, a les hores de lleure, solia anar a esplaiar-se al cim de la torre per tal de fruir del gran panorama, costum que també tenia la filla del senyor. A força de molt anar l'un i l'altra a passar estones a la torre, veure's i conversar, de la conversa va venir la franquesa i de la franquesa l'enamorament.

Quan el senyor de Gósol es va adonar que la seva filla festejava d'amagat amb el seu servent va tenir un gran disgust, ja que de cap manera no podia tolerar que la seva filla única, per molt que l'estimés, no es casés amb un senyor, com pertocava al seu rang i a la seva nissaga. Per tal d'evitar tota complicació, decidí casar ràpidament la seva filla amb el senyor de Lladurs, que ja alguna vegada li havia fet indicacions en aquest sentit. I per gosat i atrevit féu tancar el servent a la presó més fosca del castell.

Van celebrar-se unes bodes molt pomposes, com pertocava a persones de tanta categoria. I perquè en ocasió d'unes festes tan grans no hi hagués ningú al castell que hagués de plorar, la núvia va demanar al seu pare que tragués de la presó al servent. El senyor va escoltar la demanda de la seva filla i va donar llibertat a tots els presos que tenia tancats.

El senyor de Lladurs era un home adust, poc expansiu i poc parlador, tenia una afició boja per la cacera i només pensava en isards, cérvols, senglars, óssos i altres feres. Es passava el dia caçant i moltes nits dormia fora de casa. I quan hi era, gairebé no obria boca i només pensava en la seva fal·lera. Tant és així que al cap d'un any de matrimoni no havia tingut amb la seva esposa més d'una dotzena de converses una mica llargues. Aquesta fredor feia molt més viu en el cor de la dama el record del seu primer amor amb el servent, que seguia estimant calladament.

Heus aquí que, al cap de molt temps, un dia el senyor de Gósol va enviar el servent que havia estat galant de la seva filla a una comanda urgent. Quan va ser fora, va reparar que la dama s'encaminava cap a la torre més alta, on tant havia fruït i festejat amb el servent. El pare va notar que el servent trigava a tornar més temps del que necessitava per a complir l'encàrrec, i va témer que potser estava al peu de la torre parlant amb la seva filla. Tot seguit va sortir del castell i, allà lluny, va veure el servent tot embadalit que mirava la torre amb ulls de gran enamorament. El senyor, irat, s'hi va acostar fins a tocar-lo, sense que el fadrí se n'adonés de tant encantat que estava i, sense dir-li paraula, el senyor ventà una forta bufetada al noi, que tot ell va trontollar. Quan el servent va reaccionar es va treure l'espasa, es tirà damunt del senyor, el va fer caure a terra, i li anava a tallar el coll, però sobtadament es va detenir, pensant que era el pare de la seva estimada, i aquest record el va moure a respectar-li la vida. El servent se'n va anar i no va tornar mai més al castell.

D'altra banda, ja feia molt de temps que els senglars devastaven aquella contrada, sobretot de nit. Malmetien els sembrats i altres conreus i atacaven el bestiar. Havien sortit nombroses partides de caçadors que els havien donat batudes i els havien morts tots, llevat d'un que era el més vell i, sobretot, el més astut de tots ells. Ja li deien l'Avi Porc. Quan l'animal es va veure sol perquè li havien mort tota la companyia, va tornar-se encara més terrible que abans, i no es limitava a atacar el bestiar, sinó que s'encarava amb la gent, sobretot amb els infants i la gent jove, i havia mort i esquarterat diverses persones. Era l'estrall de totes aquelles muntanyes i la gent no gosava sortir en despoblat. Calia prendre un bon determini per tal de veure si es podia matar aquella fera terrible.

Els caçadors més decidits es van reunir i van decidir cridar més gent per fer una bona batuda. Va fixar un dia i van comparèixer caçadors de tot arreu, perquè la fama de la bèstia que anaven a caçar era molt estesa. Tothom va creure que el millor caçador de tots era el senyor de Lladurs, i decidiren fer-lo capità de la cacera.

El senyor de Gósol va dir al seu gendre que era massa eixut amb la seva esposa, i que era convenient que la convidés a anar amb ell de cacera, perquè molts dels seus caçadors anaven acompanyats de les seves esposes i filles. I el senyor de Lladurs, que s'estimava deu vegades més qualsevol dels seus servents ganduls que la seva dona, es va veure obligat a convidar-la a aquella important cacera. Pare i marit van creure que el millor punt per a poder veure la fera era un pontet que s'estenia damunt del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, ja que des d'allí es dominava tota la vall del riu i tots els cims. I allà va situar-se la dama de Gósol amb el seu marit, que estava al seu costat com un ninot i no es recordava d'ella perquè tenia tota l'atenció i tot l'afany posats en la cacera.

Pont de Far - Congost de Fígols
http://elblogdelablu.blogspot.com.es/

Caçadors, cavalls, gossos, corns, trompetes, tot estava en joc per agafar el murri senglar, que la sabia més llarga que tots ells. Entre tots van acorralar la fera, precisament ben a la vora del pont, des d'on s'ho mirava el matrimoni, però amb tanta gentada i amb tants bons caçadors, a ningú se li va acudir que el senglar podia passar a l'altra banda del riu per damunt del pont, com va fer quan es va veure acorralat. Quan el senyor de Lladurs va veure que el senglar enfilava el pont amb un pam de boca oberta i amb set pams d'ullals que ensenyava i grinyolant com un dimoni, es va espantar i, sense recordar-se de la seva dona, es va tirar al riu; el senglar, amb quatre queixalades de ràbia i de fúria, va matar la pobre dama de Gósol. Després va fugir per l'altra banda del riu, sense que ningú el molestés per res, ja que entre els caçadors va estendre's el pànic i una gran confusió.

Al cap d'una mes va córrer la veu que s'havia trobat el senglar mort d'una ganivetada al cim del pont del Llobregat. Molt aviat va arribar la notícia al senyor de Gósol, que havia manat que ningú no toqués la bèstia del mateix lloc on havia estat trobada. Tot seguit hi va anar ell i va reconèixer el ganivet que la fera tenia clavat al cor. Va veure que era el ganivet del seu servent, l'enamorat de la seva filla. S'estirava els cabells perquè no li havia donat per marit el qui ella estimava, però aleshores ja era tard. Per esborrar el record de la desgràcia, va manar que fos enderrocat el pont. Va tornar-se com boig i a tothom i tothora no parava de murmurar:

- Ai, pares que teniu filles!,

no les caseu a disgust,

no els hi doneu un marit,

com el senyor de Lladurs.

A les ribes del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, hi ha un punt que la gent vella encara anomena Pas de l'Avi Porc, que correspon a l'indret on, segons la tradició, s'aixecava el pont on va succeir de la llegenda.

*******
Font: Pedraforca màgic, Isabel Artero i Novella, Farell editors, 2001.

LA BRUIXA DEL RIU - Llegenda del Berguedà

Aquests dies que els vostres companys de tercer són al camp d'aprenentatge de l'Alt Berguedà, us deixem una llegenda de la comarca i del naixement del Riu Llobregat, plena de misteri...

Fonts del Llobregat

Ningú no se'n sabia avenir que N'Hug de Mataplana, el molt noble senyor de la Pobla i Castellar, hagués triat aquella dona estrangera per casar-s'hi. Tot el que N'Hug tenia de noblesa i generositat, en aquella dona era altivesa i egoisme; tot el que en ell era bondat, en ella era maldat de la més negra.

Fins llavors, els vassalls de N'Hug havien viscut tranquils i en pau sota el govern del seu senyor; però l’arribada al castell d'aquella dona tibada i orgullosa ho va capgirar tot. La seva influència era tan malèfica que el senyor N'Hug va emmalaltir i, al cap de poques setmanes, moria sense remei sense arribar a conèixer la filla que esperaven. Els vassalls no s'explicaven aquella mort. Els semblava cosa de misteri i males arts. I així començà a córrer la brama que la dona del senyor N'Hug era una bruixa de les més dolentes.

I no devien anar pas gaire errats: uns mesos més tard va néixer la filla que esperaven i, com si fos un càstig per dolenteria de la mare, va resultar tan lletja que feia por de veure. Tenia els cabells vermells com el foc, i els ulls, petits i lluents com els de les bestioles que de nit corren pel bosc. 

-La meva filla ha de ser la més bonica d'aquestes terres- pensava la bruixa, plena d'enveja. 

I com que això era impossible, va decidir fer desapareixer totes les nenes que naixessin als seus dominis llençant-les al fons d'una profunda i feréstega cova que va descobrir muntanya amunt, prop del seu castell. 

Moltes nit, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova i reia, complaguda i satisfeta per la seva venjança, escoltant els plors d'aquelles criatures innocents. Fins que una nit ja no va sentir cap soroll. Què podia significar això? Encuriosida, la bruixa s'anà abocant més i més dins d’esvoranc, obrint bé els ulls com si volgués veure-hi enmig de la fosca, i afinant l'oïda com si pogués sentir altra cosa que no fos el silenci. Tan gran era el seu desfici i tant es va abocar aquell forat, que, al final, va relliscar i va anar a raure, ella també, al fons d'aquella cova infernal. Però, com si les profunditats de la terra no volguessin saber res d'aquella donota maligna, un gran riu d'aigua sorgí de dins la cova, expulsant-ne el cos de la bruixa. 

Diuen que aquesta feta en va néixer el riu Llobregat, i que les seves aigües són les llàgrimes d'aquelles pobres criatures. 

També diuen que la força d'aquell riu va ser tanta, que la bruixa quedà convertida en un polsim rogenc que, des de llavors, tenyeix aquells paratges i, quan hi ha tempesta, també les aigües del Llobregat. 

I qui no s'ho cregui (que sempre hi ha algun desconegut que diu que aquestes llegendes són històries de la vora del foc) que vagi a les fonts del Llobregat i es passegi pels voltants de Castellar de n'Hug i la Pobla de Lillet, i ja ens sabrà dir si hi ha o no hi ha pedres i sorra de color vermell.

Font: Sis llegendes del Berguedà, Jaume Fígols, Nèlida Fornell, àmbit de recerques del Berguedà, 1993

LA LLEGENDA DE L'OLENTZERO

“Explica la llegenda que hi havia una vegada una fada que vivia als boscos d’Euskal Herria que, igual que totes les fades, era una fada bona que s’ocupava de les persones. La fada però, no anava sola, i és que sempre anava acompanyada d’unes divertides criatures que l’ajudaven en la seva feina, els Prakagorris.

Un dia, tot fent un passeig, la fada va arribar a una font on es va aturar a raspallar-se els cabells. Allà a la vora, entre unes fulles, els Prakagorris hi van descobrir abandonat un petit nadó. La fada va decidir que de nom es diria Olentzero i li va donar els dons del valor, la força i l’amor.

Va ser aleshores quan la fada va decidir deixar el nen davant d’una vella casa de fusta atrotinada, on vivia un matrimoni que desitjava amb totes les seves forces tenir un fill. Ells van acollir al nen com si fos seu, i va créixer feliç durant molt i molt temps.

Olentezero va treballar molt ajudant el seu pare a fer carbó, però els pares cada dia anaven envellint una mica més, l’Olentzero evidentment també, i s’anaven fent grans; fins que un dia van morir. L’Olentzero es va sentir enormement sol i és per això que va decidir ajudar als nens de l’orfenat que, com ell, també estaven sols.

Com que era molt hàbil, l’Olentzero va decidir fabricar joguines amb les seves pròpies mans, que portaria a la ciutat el dia que hi anés a vendre el seu carbó. Carregat amb un sac a l’esquena i damunt del seu ruc, l’Olentzero va arribar a la ciutat amb les joguines a l’esquena.

Això ho va fer durant molts anys, i els nens i les gents del poble se l’estimaven moltíssim. Però no tot podia ser bonic a la vida d’aquest bon home.

I és que un bon dia una tempesta temible va assolar la ciutat, deixant-ho tot arrasat i les gents espantades a les seves cases. Fou aleshores, quan l’Olentzero va poder arribar a la ciutat i va veure com un llamp queia al damunt d’una casa i es calava foc. 

Sense pensar-s’ho dues vegades, el valent home va entrar-hi i va rescatar als infants que havien quedat atrapats entre les flames al primer pis. Els nens van poder sortir per la finestra sans i estalvis, però quan l’Olentzero estava disposat a fer-ho també, una biga de fusta li va caure al damunt i l’heroi va morir.

La gent en veure la casa en flames es va espantar moltíssim, però de sobte on estava el cos de l’Olentzero va aparèixer una llum, com estava dins de casa, ningú va veure de que es tractava. Era la fada que va trobar l’Olentzero quan era nadó, i com que havia estat un home bo i havia mort per les gent que s’estimava, a partir d’aquell dia viuria eternament fabricant joguines pels nens orfes d’aquella ciutat i de tot Euskal Herria.

I amb l’ajuda dels Prakagorris, a partir d’aquell dia, pels volts del Solstici d’hivern, quan l’any ja està a punt de dir-nos adéu, l’Olentzero entrega els seus regals als nens orfes.”

La figura de l'Olentzero

Aquesta és una de les moltes històries que gira entorn del personatge de l’Olentzero. L’Olentzero és un personatge provinent de la mitologia basca i d’origen navarrès. S’encarrega de portar els regals el dia de Nadal a totes les llars d’Euskal Herria.

El personatge de l’Olentzero té unes característiques físiques molt particulars. Es tracta d’un carboner gros i d’aspecte brut, al que li agrada el bon menjar i el bon beure, i de no gaire intel·ligència. Es caracteritza perquè viu aïllat de la societat fent carbó vegetal , i només baixa a la ciutat una vegada a l’any, a l’hivern. En canvi, també se’l descriu com un ésser temible, misteriós i intel·ligent.

El nom està format per una paraula composta en dos parts: OLEN + (z)ARO, i tothom coincideix en interpretar que Zaro o Aro està associat al concepte de temps. De manera que Olentzero s’entén com l’època o el temps propici per alguna cosa.

Vist a L'Elefant Trompeta

EL MERCAT DE CALAF

“Vet aquí una vegada, un bon dia el campaner de Calaf es va adonar que aquell dia passarien coses d’allò més estranyes. Tot just començar el dia, va estirar les cordes de les campanes i aquestes no van sonar, el campaner no en va sentir el seu soroll habitual.

Pensant-se que potser la corda estaria trencada o la campana feta malbé, s’hi va enfilar, però tan la corda com la campana estaven en perfecte estat. Espantat, va pensar que tants anys fent sonar les campanes s’havia tornat sord, però quan va baixar per les escales de fusta sí que va poder sentir el cruixit que anaven fent sota les seves passes.
Fins unes hores més tard, ningú no va saber què passava. I és que resulta que era un dia d’hivern tan endimoniadament fred que els sons que emetien les coses i les persones quedaven congelats i no podien arribar a les orelles ni de persones ni d’animals.

Doncs bé, aquell dia tan fred, era dissabte, dia de mercat setmanal a Calaf, i quan els venedors van muntar les seves parades disposats a escoltar les ofertes dels compradors, es van adonar que no sentien res de res. Tot i aquell silenci, l’important era vendre i es van entendre d’allò més bé assenyalant amb els dits i els gestos el que necessitaven i el que en pagaven.

Els compradors, evidentment tampoc no van marxar, i tot i no sentir res de res, se les van apanyar per aconseguir allò que volien. Els únics realment espantats eren els animals, que no entenien perquè els sons que emetien no els sentia ningú i encara bramaven més i més fort.

A mig matí, va començar a sortir el sol i mica en mica va començar el desgel. Primer es van descongelar els sons més aguts, les paraules no es descongelaven pas senceres, ja que primer ho feien les lletres més agudes i després les més greus. Per això, els sons arribaven a la gent de manera que no entenien res de res.

Quan es va desgelar per complert tot, el núvol de sons congelats va caure al damunt de la plaça com una pedregada de sorolls que ni els més agosarats van poder resistir. Hi va haver un guirigall tan gran que tots van marxar esparverats amb les mans tapant-se les orelles.”

L'Origen...

Aquesta és la llegenda el Mercat de Calaf, una història sorprenent provinent d’aquestes terres de l’Anoia que ha esdevingut part de la cultura popular del nostre país.

Hi ha qui diu que aquesta llegenda acaba amb tothom pegant-se i barallant-se, però tots coincideixen en dir que enlloc no es va sentir mai més un xivarri tan gran. I és per això que “Semblar el mercat de Calaf” s’ha acabat convertint en una expressió popular que significa “desordre, guirigall, desorganització”. També s’utilitza molt l’expressió, “Hi ha més xivarri que al mercat de Calaf”.

Vist a l'Elefant Trompeta

LA LLEGENDA DE LA COVA D'EN XOROI

“Vet aquí una història d’amor convertida en llegenda. La història ens explica com en Xoroi, un moro nàufrag provinent d’alguna de les embarcacions que pretenia conquerir l’Illa de Menorca, i segurament el seu únic supervivent; va arribar a l’illa no se sap ben bé com. Es va refugiar en una cova.

Des d’aquell dia les contrades, cases i pobles de la vora van començar a ser assaltades: menjar, mobles, bestiar… Es tractava del botí d’un home que no havia vist mai ningú, en Xoroi. Eren temps difícils i a ningú no li estranyaven pas tants robatoris.

Però vet aquí que un bon dia, una jove donzella de Bienedris a la que li faltaven pocs mesos per casar-se, va desaparèixer. I és que aquella tarda no va tornar a casa, i passaren els mesos, i els anys i mai més se’n va saber res de la jove noia. La seva desaparició sempre va ser un autèntic misteri.

Passaren els anys, però ningú no va poder oblidar mai la desaparició de la donzella, i els robatoris, en comptes de ser cada vegada menys freqüents, anaren succeint més sovint. Els pagesos ja estaven força preocupats i en un hivern dur, una forta nevada va sorprendre l’illa de Menorca, la neu cobria els camps, però el lladre bé havia d’alimentar-se i havia de sortir un dia o altre. I així ho va fer, però vet aquí que els pagesos en van descobrir les petjades. Petjades que acabaven en un penya-segat. Però els valents que es van decidir a seguir-les, van acabar trobant un forat a la paret del penya-segat, es tractava d’una cova.

A l’entrada de la cova, hi havia un home que lluitava aferrissadament per defendre el que amagava dins, però els pagesos hi van poder entrar, i van trobar a la donzella desapareguda i als tres fills que havia tingut amb en Xoroi, fruit del seu amor.

Diu la història que per tal de no ser atrapat mai, en Xoroi i els seu fill més gran van saltar al mar desapareixent al peu del penya-segat. Mai més ningú no va tornar a veure en Xoroi, i de la seva dona i els dos fills que restaren en vida, se’n diu que se’ls emportaren a Alaior, on es diu que encara viuen descendents de la parella.”

L'Origen...

I aquesta és la llegenda de la Cova d’en Xoroi, que es troba a l’illa de Menorca, en una gruta natural a la urbanització de Cala en Porter, al municipi d’Alaior. Es tracta d’una llegenda que segons diuen va succeir a l’època en que les invasions islàmiques, i els assalts dels vaixells pirates a les Illes Balears eren un continu.

Hi ha qui diu que en Xoroi era un pirata, altres que es tractava d’un nàufrag musulmà. I pel que fa al final, hi ha històries que encara tenen un final més tràgic si és possible. Diuen que la jove, boja d’amor i pensant que seria incapaç de poder viure sense el seu estimat, es llençà darrera d’aquest pel penya-segat. I des de llavors diuen que totes les nits, des de la cova al mar, es poden sentir els crits de la jove com rompen amb les ones a les roques del penya-segat.

Sens dubte una preciosa llegenda que ha convertit aquest indret en un lloc místic i màgic.

Vist a l'Elefant Trompeta

JACK O'LANTERN - Llegenda irlandesa

El perquè de les llums a dins de les carbasses...

"En una llunyana nit, un busca-raons irlandès amb fama d'avar i de borratxo, anomenat Jack, va tenir la mala fortuna de trobar-se amb el diable en una taverna.

El diable, vestit com un home normal, va estar durant hores parlant amb Jack, tot bebent. Quan el diable li va confessar que venia per emportar-se’l a l'infern, per fer-lo pagar per totes les seves malifetes, Jack li va demanar una ronda més, com si fos la seva darrera voluntat.

A l’hora de pagar cap dels dos tenia diners, i Jack li va proposar al diable que es convertís en una moneda per pagar demostrant així els seus poders

El diable es va transformar en una moneda per pagar al cambrer, i Jack -que era molt avar- ràpidament va agafar la moneda i se la va posar al moneder (que tenia gravat una creu). El diable es va trobar que no podia tornar a la seva forma original i sortir del moneder. 

El diable va ordenar a Jack que el deixés lliure, però Jack no li va permetre sortir fins que el diable va prometre que no el molestaria en deu anys. El diable no va tenir més remei que concedir-li la seva reclamació.

Passat el termini dels deu anys, Jack es va reunir amb el diable al camp. El diable anava preparat per endur-se la seva ànima, però Jack va pensar molt ràpid i va dir:

- Hi aniré de bona gana, però abans de fer-ho, em pots baixar la poma que està dalt de tot d'aquest arbre, si us plau?

El diable va pensar que no hi tenia res a perdre, i d'un salt va arribar a dalt de tot de l'arbre. Abans que se n'adonés, Jack ràpidament va gravar una creu al tronc per a que no el diable no en pogués baixar. Jack el va obligar a prometre que mai més tornaria a demanar-li la seva ànima. Al diable no li va quedar més remei que acceptar.

Jack va morir uns anys més tard i, com que durant la seva vida havia estat un borratxo i un estafador, no el van deixar entrar al cel i va ser enviat a l'infern. Però quan va intentar entrar a l'infern, el diable va haver de enviar-lo de tornada, doncs no podia agafar la seva ànima  ja que li ho havia promès.

- On aniré ara? .Va preguntar Jack. I el diable li va contestar:
- Torna per on has vingut.

El camí de retorn era fosc i el terrible vent no li deixava veure res. El diable li va llançar a Jack un carbó encès directament de l'infern, perquè es guiés en la foscor, i Jack el va posar en una carbassa que portava amb ell, perquè no s'apagués amb el vent."

I d’aquí el nom de la història, i és que Jack l’Avar es va acabar convertint en Jack el de la llanterna, i la seva ànima va quedar-se vagant en el món dels vius amb la seva carbassa il·luminada.  

LA LLEGENDA DEL TIMBALER DEL BRUC

“Vet aquí una vegada pels volts de 1808 a Catalunya s’estava lliurant una guerra, la Guerra del Francès, i el temut exèrcit napoleònic avançava imparable. A punt d’atacar El Bruc un poblet de l’Anoia  a prop de les muntanyes de Montserrat, els seus habitants estaven desesperats.

El poble es va armar com va poder amb llances, pedres i pals, i un noiet del poble que anava sempre amb el seu timbal va preguntar que què podia fer ell. Els homes del poble li van contestar que no fes res i es quedés a casa.Els homes que es coneixien tots els racons i amagatalls, van poder amb un primer atac dels francesos, que es disposaven però a tornar amb més força i més nombre de soldats. El noi va tornar a preguntar què podia fer, i va rebre la mateixa resposta que la vegada anterior.

Empipat se’n va anar cap a casa i va començar a tocar el timbal a veure si es calmava, però ben al contrari encara s’anava enrabiant més. Tan va ser així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Al arribar-hi veu des de les muntanyes com s’acosten els francesos i el noi s’exclama: “Ai mareta!”, i sent que les muntanyes retornen el seu so. Aleshores repica el seu timbal i les muntanyes de nou amb el seu eco fan resonar el so del seu apreciat timbal.

Aleshores el noi ho va veure clar, el que havia de fer era tocar cada vegada més i més fort per fer creure als francesos que de la muntanya de Montserrat se sentien milers de timbals. El seu pla va funcionar, els francesos en sentir tan soroll es van espantar creient que s’enfrontarien a milers d’homes i van fugir cames ajudeu-me. Tot el poble es va adonar de la gesta del noiet del timbal i amb els anys se’n va fer una estàtua per recordar a aquest petit heroi.”

 

Aquesta és la llegenda del Timbaler del Bruc, una versió extreta del recopilatori L’Hora del conte, i que ens recorda uns fets que van succeir fa molt i molt temps.

Però que té de certa aquesta història? Què va passar realment? Va existir el Timbaler del Bruc?

Els fets ens expliquen que va haver dues batalles del Bruc i les dues va sortir victoriós l’exèrcit nacional. La primera va tenir lloc el 4 de Juny de 1808, i la segona va ser molt més important pel que fa al nombre d’efectius francesos i va tenir lloc el 14 de Juny, on havien de ser durament castigades les ciutats de Tàrrega, Manresa, Igualada i rodalies. Finalment es va vèncer de nou als francesos, i la importància que se li va donar a una derrota del “invencible” Napoleó, va portar a convertir els fets de la guerra del Francès a Catalunya en una autèntica llegenda.

De fet, al diari de Manresa al Setembre de 1808 es publicava que l’exèrcit havia vençut als francesos només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, ni artilleria ni militar que els dirigís (fet que no va ser cert del tot), fet que va provocar l’inici de la llegenda d’un poble desarmat contra un exèrcit invasor.

Ja al 1809 l’historiador Cabanes va escriure sobre un petit vailet de Santpedor que va ser erigit “general” i que era Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor a les confraries.  Ara tenim un nom i un cognom per a un noi que va viure de 1791 a 1809 i que amb 18 anys es va convertir en l’artífex de la derrota dels francesos amb el seu tambor, si més no, això és el que en diuen.

D’ell sigui com sigui, se n’han fet monuments a diversos indrets: a El Bruc, Santpedor, i Barcelona.

Hi ha qui diu encara que si us acosteu a les muntanyes de Montserrat encara es pot sentir l’eco del so del seu timbal. Un autèntic heroi amb espardenyes, faixa i barretina!

Vist a L'Elefant Trompeta

ELS TARTERS DELS MINAIRONS

La nostra història parla de dos mossos que treballaven en una casa d'Andorra. La nit de Sant Joan l'amo de la casa els va demanar que encenguessin una foguera molt gran, i s'afanyessin en mantenir-la viva tota la nit. I així ho van fer. Els nois van passar-se tota la nit portant fusta i fent-la cremar, mentre l'amo s'afanyava a entrar i sortir del bosc amb tot de capsetes petites.

- Aquest any si que n'he agafat - anava dient mentre tornava de la muntanya i mentre els mossos se'l miraven encuriosits – encara n'agafaré alguns més – anava dient mentre sortia un altre cop amb més caixes.

La nit de Sant Joan va passar tots se'n van anar a dormir molt cansats. L'endemà, cap al tard, l'amo de la casa estava molt content i de satisfet que estava, va donar als dos mossos un dinar molt bo i els va felicitar per la seva feina.

Els nois, encuriosits, no van poder evitar preguntar per esbrinar què havia estat atrapant el seu senyor aquella nit. - Què era allò que has guardat a les caixes? - preguntaven els nois. - Vaig atrapar molts minairons! Una gran ajuda en moments difícils, ja ho veureu! - responia l'amo.

Els dos nois no hi van donar més importància fins que, a finals de l'estiu, els va tocar segar tota l'herba dels camps de l'amo. - Quanta feina! Aniríem més ràpid si tinguéssim més mans! - va dir un – Sí, sí, i ens cansaríem menys, va dir l'altre. I de cop van recordar les caixetes que el seu amo havia guardat per Sant Joan. Una ajuda, els va dir que era. - Fantàstic! Doncs agafem-la! Una ajuda és el que necessitem! - van dir els dos alhora.

Quan l'amo dormia van entrar a la seva estança i van agafar tantes caixetes com van poder. Les van dur fora de casa i les duien corrent cap als camps que havien de segar. Però al ser de nit, no veien res. Un va ensopegar i va caure a terra deixant caure també totes les caixes que duia. En caure, es van obrir, i van sortir tot d'homenets que cridaven “Què farem, què direm?”.

El noi va quedar blanc de la sorpresa i no sabia què dir – Ah ... ah .. ah ... - deia mentre els minairons cridaven cada vegada més enfadats - “Què farem, què direm?” - Ah ... Ah ... jo ...- no sabia més que dir el noi, cada vegada més espantat. Ràpidament els minairons van perdre la paciència i un va dir - “com que no ens dones de treballar, treballaràs per nosaltres” - el van agafar i se'l van endur bosc endins, entre crits d'auxili.

El seu company també es va espantar i molt, va recular dues passes i també va ensopegar, caient a terra i també deixant caure totes les caixes. Tal com havia passat abans de les capses en van sortir tot de minairons dient “Què farem, què direm?”. El noi es va espantar molt, no volia que li passés el mateix que al seu company. “Què farem, què direm?” van repetir minairons.

Es veia ja perdut quan va veure unes pedres, i va tenir una idea: “Apiloneu totes les pedres que trobeu per aquestes valls”, i dit i fet, els minairons van començar a apilonar les pedres, mentre el jove mosso va veure l'oportunitat de fugir de les valls i no tornar mai més.

I de la bona feina que van fer els minairons, és així com les valls d'Andorra són plenes de tarters: Llocs amb moltes pedres apilonades que semblen rius.

A les valls d'Andorra, i per bona part del Pirineu,

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit, com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, es va presentar. La donzella se'l mirà i l'advertí:

- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.

El jove cavaller, se la mirà i li contestà

- No patiu jove donzella.Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

 

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

 

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut...

Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.

En la versió original, recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por. I va ser allà on la gent del poble el va acabar de rematar.

LA SENYORA DE TOUS · Llegenda catalana (Castell de Tous)

Diu la llegenda que fa molts i molts anys al castell de Tous hi vivia una senyora capriciosa i llaminera molt difícil d’acontentar, de tan acostumada que estava al luxe i a la bona vida. Qualsevol refinament li semblava poc.

La bona taula era la seva perdició, només volia exquisitats. Entre els àpats opulents i les disbauxes que els seguien, semblava com si la senyora tingués riqueses sense fi i als pobres cuiners... els tenia martiritzats.

Però hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres, ja que li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Però tan bon punt començà d’escassejar aquest aliment tan rar, la feina del cuiner es va acabar.

Un altre, li serví un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué: “Es el moll de l’os de xais negres, però només dels negres". Des d’aquell dia només volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia.

Primer s’acabaren els xais negres dels seus ramats, després els xais negres de les seves contrades.

Tan difícil es feia de trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots el seus diners, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats i aviat es va arruïnar.

En tal situació i desposseïda tot, es va veure obligada a demanar caritat, anant de casa en casa per poder malviure. Un matí voltant per les masies que un dia van ser seves, la llegenda explica que, en una d’elles, la mestressa li donà un crostó de pa i unes quantes nous.

Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li van preguntar perquè plorava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui fora la senyora de Tous”.

EL PI DE LES PINYES D'OR · Llegenda catalana (Castell d'Orpí)

Fa molts i molts anys, entre els turons i els castells de la comarca de l'Anoia, s'hi trobava la casa senyorial del senyor Baró, dins el terme d'Igualada.

Aquesta casa va adquirir molta fama per la riquesa del seu Baró, que tot i tenir molts tresors va ser la persona més avariciosa de la Terra. Era exigent, fins i tot feia pagar molts tributs als camperols del seu senyoriu.

Però la riquesa del senyor Baró no li venia d'explotar els seus vassalls. A les pinedes del senyor Baró hi creixia un pi prodigiós, un pi que entre les pinyes que feia, cada any en feia unes quantes d'or massís. Cada any, doncs, feia més gran el seu fabul·lós tresor.

Aquest pi, segons es deia, estava situat en un lloc molt ocult i solitari, voltat per un escamot de soldats, que per tal que no poguessin revelar el secret, se'ls va tallar la llengua... Això és el que el poble deia molt d'amagatotis del Baró.

Un dia de primavera a mitja tarda, el senyor Baró va veure's sorprés per la presència d'un cavaller acompanyat d'una petita tropa que venia a anunciar-li que el Rei en Jaume havia decidit anar-lo a visitar. Li ho comunicava per tal que tingués temps de prevenir-se, perquè el rei vindria acompanyat per una trentena d'homes. Així doncs, si no sorgia cap impediment, el dijous de la setmana vinent, el rei comptava arribar.

El senyor Baró, quan va haver marxat l'emissari restà pensatiu. "Per quin motiu ve el rei?... Què em voldrà?..." Fos quin fos el motiu de la visita, ell prepararia una bona arribada i procuraria que tingués la millor estada.

El dijous, el Baró, abans d'hora, ja s'esperava al límit del terme del senyoriu amb una escorta ben nodrida. Aviat va veure la comitiva reial en el tombant del camí. Al cap de poc el senyor Baró donà la benvinguda al rei mentre li besava la mà en senyal de vassallatge. S'encaminaven cap el castell, on després de reposar es posaren a taula per a sopar, un sopar veritablement esplèndid. El rei quedà molt satisfet i felicità el senyor Baró per les bones cuineres que tenia.

L'endemà feia un dia molt clar, i el rei disfrutava contemplant el paissatge i voltant, ara a peu, ara a cavall, pels boscos del senyor Baró. Al migdia el senyor Baró tornà a obsequiar el rei amb un àpat abundant i suculent, i altre cop el rei felicità al senyor Baró. Per tant, el senyor Baró es va pensar que s'havia guanyat la voluntat del senyor rei.

Al final del dinar el rei demanà als companys de taula que els deixessin sols i... així va anar la conversa:

El rei digué:

- Noble senyor Baró, estic impressionat per la rebuda que ens has fet a mi i la meva gent. Amb raó saps honrar els teus hostes.

Contestà el senyor Baró:

-És que el convidat d'avui es mereix tot això i molt més...

El senyor rei va afegir:

- Bé, doncs, senyor Baró, te'n dono les gràcies, però em vols dir perquè la contribució que ens vas donar per la guerra va ser tant petita... Pensa que tots els altres senyors van donar moltes riqueses, van portar cavallers i guerrers, municions de guerra...

El senyor Baró li diguè:

-És que el meu senyoriu és molt pobre, aquí només hi ha boscos.

El rei replicà:

- Podries donar-me fusta per fer naus. Ah! I ara que parlem de boscos, voldria que m'aclarissis una cosa que fa temps que corre de boca en boca; diu la gent que en les teves pinedes hi ha un pi prodigiós, un pi que fa les pinyes d'or; què me 'n dius?

El senyor Baró contestà:

- Això, senyor, són enraonies de la gent envejosa, gent que em vol mal, gent que diu que sóc molt ric i que faig veure que sóc pobre perquè sóc avariciós...

El rei li digué:

- Però amb el munt de menjar que ens has donat, ningú diria que fossis tan pobre com dius...

El senyor Baró no sabia que dir:

- Senyor, només jo sé quant m'ha costat estalviar per totes aquestes despeses... He fet un esforç per vós.

El rei afegí:

- Bé, t'hauré de creure, perquè els bons cavallers no diuen mai mentides. Si no dius mentides ets una persona honorable, però si no has dit la veritat, si realment tens un pi tan prodigiós i no has ajudat al teu rei, mereixes la maledicció i aquell pi meravellós se't farà malbé i mai més et farà pinyes d'or.

El rei donà per acabada la visita i el senyor Baró l'acomiadà tot preocupat. Un cop el rei hagué marxat, el senyor Baró anà cap on creixia el pi fabulós. Se'l mirà i remirà i li semblà veure'l tot estrany: estava esgrogueint. L'endemà se'l tornaria a mirar, creia que era un malfixament seu. Aquella nit no va poder dormir.

Tan bon punt es va fer de dia, va tornar al lloc on hi havia el pi. Aleshores s'adonà que el pi es moria. El que havia dit el rei s'havia complert. Aquest va ser el càstig per la seva avarícia i per la seva falsedat.

Des d'aleshores el senyor Baró entristí, va anar emmalaltint, però fins poc abans de morir, el Senyor li va tocar el cos, i es va tornar caritatiu fins a extrems.

Va dedicar el temps que li restava de vida per ajudar als pobres. La seva dona va acabar repartint la riquesa que restava, després de la mort del seu marit, i va entrar en un convent. Però, això sí, va reservar dues pinyes d'or per fer, amb el seu or, una corona per a la Mare de Déu de Gràcia...

D'ençà d'aquests fets han passat molts anys, segles i tot, però mai més s'ha sentit que per aquí els voltants o en cap altre lloc de la Terra hagi tornat a florir un pi que fes les pinyes d'or.